Deixeu-nos les monyiques i els parpalls

Un lector em conta, cabrejat, que algun sabut li ha esmenat algunes paraules ben valencianes en un articulet divulgatiu de lèxic valencià per a la revista municipal del seu poble. La lliçoneta era sobre el nom de les parts del cos, amb dibuixos i fletxetes didàctics i aclaridors. Entre les paraules suprimides i substituïdes per les «preferents» o «formals» per l’esmenador sabut, que deu ser de la Confraria dels Àngels del Bon Parlar, es trobava la paraula «monyica», ‘part del cos humà en què s’articula la mà amb l’avantbraç», que l’esmentat revisor va canviar per la «formal» «canell». Les nostres monyiques pareix que són pròpies del populatxo incult i castellanitzat, segons la visió d’alguns representants de l’elitisme lingüístic, però la «monyica» ja apareix documentada fa més de quatre segles, en 1588, en «El procés al mestre Nicolau Aparici», classificat en l’Arxiu Històric Municipal d’Alzira, document que no seria escrit per ningun pobre plebeu indocumentat. També l’emprà Joaquim Aierdi, en 1661 en el seu Dietari. I apareix en «Vint processos criminals d’Albalat de la Ribera», en 1664. En època moderna, «monyica» l’han emprada Jordi Valor, Vicent Andrés Estellés, Carme Miquel, Àlan Greus, Fina Bellver, Francesc Mompó, Jordi Colomina, Isabel-Clara Simó, Josep Franco, Josep Lacreu, entre mots altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià (CIV). Com veiem, la «monyica» l’han usada gent il·lustrada i poc «informal». Però el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) no registra «monyica» com a ‘articulació del braç amb la mà’. A eixa part de les extremitats superiors la denomina «canell», com es diu en una part important de Catalunya. En el DIEC2, «monyica» és un ‘manyoc o manoll de tela o fils’. Tal volta per això, perquè la valenciana «monyica» no la registra el diccionari oficial català, l’integrisme lingüístic, propi de la confraria esmentada, desdenya eixa paraula.

Un altre vocable suprimit i substituït per un de diferent, en l’article mencionat, és «parpall», ‘membrana externa que protegix els ulls dels vertebrats terrestres de la dessecació i de les partícules estranyes, i permet tancar-los i obrir-los a voluntat’, substituït per «parpella». El vocable «parpall» és la forma usual en gran part de la parla valenciana i l’han emprat autors tan acreditats com Josep Piera, Josep Franco, Joaquim Martí Mestre, Jordi Botella i Jordi Colomina, com també ens informa el CIV. Les dos paraules, «parpall» i «parpella», són normatives, però no cal llevar-ne una per canviar-la per una altra, ben utilitzada en la nostra parla. Potser el motiu siga també l’absència del «parpall» en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, encara que sí que el registra el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Per cert, el traductor Salt.usu, creat per la nostra Direcció General de Política Lingüística, no coneix el «parpall». El marca com a desconegut. S’imaginen un diccionari-traductor valencià, en 2020, sense el valencianíssim «parpall»? Esperem que en virtut de l’«Acord per una normativa inclusiva i unitària», firmat per l’AVL, l’IEC i la UIB, no desapareguen o es marginen les «monyiques» i els «parpalls», i algun miler de paraules més, atés el caràcter restrictiu que ha tingut l’institut català.

En curt

La «monyica» és ‘part del cos humà en què s’articula la mà amb l’avantbraç. És una paraula usual en la parla valenciana, registrada en el Diccionari normatiu valencià i en la majoria de diccionaris valencians. Apareix documentada fa més de quatre segles, en 1588, en «El procés al mestre Nicolau Aparici». Té el geosinònim «canell». El «parpall», és ‘membrana externa que protegix els ulls dels vertebrats terrestres de la dessecació i de les partícules estranyes, i permet tancar-los i obrir-los a voluntat’. Té el sinònim «parpella».