El 3 de març de 1459 –hui fa 562 anys– morí qui, amb el pas del temps, esdevindria el poeta més significatiu i transcendent de la nostra història. La influència i projecció d’Ausiàs March a través de les centúries són immenses, i sempre deparen novetats. Dues de les que més m’han captivat, darrerament, han sigut: que la reivindicació contemporània de la seua obra s’inicià en 1841 de la mà del menorquí Josep M. Quadrado; i que al Museu de Ceràmica «González Martí» existeix un retrat-medalló –pintat per Josep Brel devora 1863– que el representa amb armadura i corona de llorer.

Això, però, tan sols són «dotoreries» d’un desficiós que es mira March des del segle XIX. Els qui realment en saben, d’analitzar els seus versos, són els medievalistes. I és el cas que, recentment, han vist la llum dos llibres de factura italiana que ajuden a entendre la dimensió intel·lectual del senyor de Beniarjó.

Un és el volum col·lectiu que, sobre El pensament d’Ausiàs March, ha editat la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona –a cura d’Anna Alberni, Lola Badia i Raffaele Pinto–, i que integra una desena d’investigacions que giren entorn de les formes del raciocini marquià: «estudiades en els seus mecanismes lògics i retòrics i en la manera com aquests es relacionen amb el passat, amb el temps en què van ser concebuts o amb la posteritat», en paraules de la professora Alberni.

I l’altre, el titulat Un male strano. Poesie d’amore, ha anat a càrrec de Cèlia Nadal i Pietro Cataldi, de la Università per Stranieri di Siena, i ofereix la traducció a l’italià –precedida d’un estudi introductori– d’una vintena de poemes de March, entre els quals alguns de tan coneguts com ara «Lo jorn ha por», «Si com lo taur», «Tots los desigs» i «Veles e vents».

A mesura que avancen les anàlisis i edicions dels seus versos, el valor de l’obra d’Ausiàs no fa sinó créixer: guanya nous matisos i lectures. Per això, ens hem de felicitar de poder sentir-nos cada dia més a prop d’«il più grande poeta lirico europeo del quindicesimo secolo», tal com el qualificà Costanzo Di Girolamo. D’un escriptor que –així ho assenyala el treball dels membres d’institucions acadèmiques tan honorables i prestigioses com les esmentades– constitueix una fita literària de dimensions universals.