Molles i mitxelins

En els passats dies de Nadal, en una visita familiar, sent que una neboda meua, en plena tasta de torrons i xampany, diu: «Ja vorem, en passar Reixos, a on arriben els mitxelins», tocant-se i apretant-se les molles dels dos costats de la cintura. La seua iaia, de noranta anys i passeres, en sentir això dels mitxelins, exclama: «Mante, això són les molles, mira si en tinc jo i no em queixe», intentant aclarir l’àvia, tocant-se les seues. «Ja ho sabem, iaia, però jo volia dir-ho amb més finor».

Visca la sinonímia i la riquesa lèxica, antiga i moderna, de la nostra llengua. Les dos coneixen els mitxelins i les molles, en persona, però els traductors Salt-usu de la nostra Direcció General de Política Lingüística donen com a desconeguts els mitxelins carnosos/greixosos. Això deu ser perquè el purisme lingüístic, que mira este idioma com a una llengua morta, no accepta tan agosarades innovacions, «massa vulgars». Elitisme i integrisme empobridors, el seu purisme. El Diccionari normatiu valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, sí que registra la paraula «mitxelí», com a “col·loquial”, ‘plec de greix que es forma en alguna part del cos’. Es fa principalment rodant la cintura. El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals registra la forma «mitxelín», ‘adaptació de la marca Michelin (a partir de la seva imatge publicitària, basada en un personatge, anomenat Bibendum, fet de neumàtics)’.

El Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) registra la forma «mitxelín» i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV, la grafia «michelí», però la forma normativa valenciana, ara (col·loquial), és «mitxelí».

I tornem a les molles de tota la vida. «Molla» és una paraula versàtil, molt usada i molt pròpia de la nostra llengua. Pot significar ‘part interior blana del pa, d’algunes fruites i altres coses que tenen crosta o clafoll’, «Este pa té poca molla, tot és corfa», «Els caquis tenen bona molla»; ‘tros molt menut de pa que es desprén al partir-lo’, ‘miquetes o partícules soltes de qualsevol producte mengívol, especialment fet de farina i altres ingredients (tortada, pastís, coca, mona)’, «No tornes a menjar en el sofà: l’has deixat ple de molles». La ‘porció més blaneta de la carn de les persones o dels animals’ és també «molla», com ara «La molla dels braços, de les cuixes, dels dits». I l’‘acumulació de greix en alguna part del cos’ és «molla», també, col·loquialment, «mitxelins», com hem dit. I la «papada», ‘en una persona, sotabarba molt pronunciada’, també es conforma d’abundància de molla/molles.

Este vocable, «molla», com hem indicat, és propi i patrimonial del valencianocatalà. En castellà també el registra, com a préstec del valencià-català (amb la indicació ‘Del cat.’), el diccionari del castellà de la Real Academia Española, en el sentit de ‘part magra de la carn’ i com a ‘part interior del pa’ (d’ús restringit a Múrcia). La «molla», a soles, dona per a molt, i com a parella de «moll», ‘cosa blaneta’, igualment, però com que el «moll» és polisèmic també, i s’acaba el paper, en parlarem un altre dilluns.