El nostre autoodi de cada dia

Durant la setmana de Pasqua la premsa es va fer ressò d’un comunicat en què els dirigents de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) pretenien estigmatitzar políticament l’Arquebisbe de València, tot acusant-lo de voler catalanitzar l’arxidiòcesi pel fet d’utilitzar el valencià normatiu –el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua–, tant en les cartes pastorals com en el llibre Evangeli per a cada dia 2024. Un volum que, segons explicava Levante-EMV, ofereix la traducció valenciana dels textos sagrats que es llegiran en les misses que se celebraran al llarg de l’any.

Es tracta d’una acusació com a mínim curiosa; ja que, tal com podem llegir en el seu web, la RACV fou «fundada en 1915 per l’Excma. Diputació Provincial de València, tenint la denominació de Centre de Cultura Valenciana». I, al respecte, convé recordar: que l’antic CCV fou una de les entitats que signaren les Normes ortogràfiques de Castelló de la Plana (1932) –que adaptaven la normativa de Pompeu Fabra a les particularitats lingüístiques valencianes–; i que, a l’hora d’instituir el CCV, els seus impulsors es varen inspirar en l’Institut d’Estudis Catalans.

Així, el 18 de març de 1915 el diari Las Provincias publicà un article, titulat «El Centre de Cultura Valenciana», en què Miquel Duran de València destacava que havia sigut el diputat Joan Pérez Lucia qui, «en la sesión memorable celebrada por la Diputación valenciana el día 9 de julio de 1913», n’havia plantejat la creació «a semejanza del benemérito Institut d’Estudis Catalans». I, mesos després, l’almanac del mateix periòdic corresponent a 1916 reiterava que, «teniendo presente, sin duda, los copiosos frutos del organismo Centre d’Estudis Catalans, de Barcelona», Pérez Lucia «propuso, en una de las sesiones de la corporación provincial, la creación de un centro dedicado al fomento e impulso de los estudios valencianos».

Encara, i per si això fora poc, cal apuntar que un dels membres més il·lustres del CCV, el canonge Josep Sanchis Sivera, que en fou director-degà durant els anys 1927-1936, va ser també membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans. Per tant, abans d’acusar el proïsme, als actuals responsables de la RACV els convindria estudiar la pròpia història i actuar amb una miqueta més de rigor i trellat. De menys autoodi.