Butonis

Sempre hi ha hagut Terminators que han transitat per la història de la humanitat invitant la mort a fer acte de presència i disfressant-la amb tots els colors del sofriment. Són éssers que han recorregut i recorren serralades mil·lenàries amb una escopeta a la mà per divertir-se a costa de la vida de la natura; mascles esgarriats que torturen esposes; militars que lliuren soldats-ofrena a la guerra; governants que disparen míssils o premen pistoles contra la població civil.

Però hi ha una altra classe de personatges, procedent també de la foscor del temps que, malgrat el mal que causen, tampoc no hem aconseguit refrenar. Em referisc als butonis socials: individus que pretenen desfer-se d’allò que no els cau en gràcia, i com més prompte millor. És vox populi que se solen amagar darrere d’institucions democràtiques i d’una imatge de falsa tolerància, però resulten fàcilment detectables per l’obsessió a sotmetre qualsevol saber que no s’adherisca a la seua ideologia o a diluir tota manifestació cultural engendrada per una col·lectivitat amb la qual no s’identifiquen. En els seus intents desesperats de destruir i destruir i destruir, miren de cosir els llavis a les llengües, arrancar records, emmudir literatures i músiques, trair tradicions, és a dir eliminar tot el que ens fa diferents i que, alhora, ens uneix. Poden actuar des de Moscou, des de Madrid o des del poble del costat; vestir-se de cowboy o pentinar-se estil son goku. No importa. Són veterans i veteranes de l’odi, de ment estreta com un congost, que passen la vida barbotejant en fangars d’amenaces, de faltes de respecte, que s’abracen a l’insult i a la humiliació d’aquells o d’allò que consideren enemics del seu enteniment bonsai, i que se situen a les antípodes de l’intercanvi amable de pensaments.

Ho hem de cridar ben fort o xiuxiuejar-ho a les oïdes, o les dues coses a la vegada, però hem de fugir del silenci i repetir a cada segon, sense descans, que la gent civilitzada, la bona gent, abjurem de les violències, de les mofes, dels atacs personals. Que sabem evolucionar sense dits acusadors. I que som i serem sempre el més allunyat de qualsevol sicari de memòries, de qualsevol matador d’educació.