«Hi ha un boom d’editorials de manga que s’ha de sostenir amb una indústria viable»

El mes passat, Ana Oncina va rebre el premi de plata del XVII Premi Internacional de Manga del Japó. L’eldenca, coneguda per la saga de còmic ‘Croqueta y empanadilla’, s’ha convertit en la primera valenciana a ser guardonada amb aquest premi amb ‘Just friends’, una història d’amor adolescent entre dues amigues. 

Està guanyant el nostre còmic presència a l’exterior?

Cada vegada més. Gràcies a les xarxes socials i a Internet, hi ha més visibilitat i ens permet arribar a més llocs. No sabria dir-te si ha canviat el panorama, però, personalment, sent que ara els meus llibres es venen més, així com els drets en altres llocs. 

Les temàtiques que tractes (crisis dels trenta, salut mental, diversitat, etc.) no són les que estem acostumades a trobar en el manga. A què es deu aquesta elecció?

Vivències personals. Arriba un punt en què la vida et demana contar certes històries. Amb ‘Planeta’, que parla de la salut mental, era molt difícil no parlar d’això després d’una pandèmia. Reflexione a través dels meus còmics i em serveix de teràpia. Al final, ‘Planeta’ no solament parla de la salut mental de la protagonista, sinó de la seua parella, de com viu eixe procés, ho afronta, sap si estàs a l’altura, etc.  No ho faig de manera premeditada, però intente fer el que voldria llegir jo i ser sincera, i crec que és el que a la gent li arriba.

És difícil viure del manga?

Totalment. És molt difícil. Hui dia, tinc una tenda en línia, faig les meues il·lustracions, vaig a esdeveniments on pose a la venda els meus prints i els còmics. Intente moure’m, més enllà de les vendes que fan en l’editorial, i també tinc un Patreon, una pàgina de mecenatge on puge cada quinze dies còmics i altres recompenses com vídeos sobre processos de creació. Al ser autònoma és molt difícil, es viu un poc de royalties, avançaments de llibres, etc.

Quina és la situació del món editorial del manga?

Hi ha un boom d’editorials i publicacions que s’ha de sostenir amb una indústria viable. Es produeix molt i es ven poc i, com a autora, és molt complicat perquè competim amb molta gent. És un procés difícil, fer un còmic pot trigar mesos, fins i tot anys. Aleshores, és una inversió de temps i treball invertit i, de vegades, en la meta no es veu reflectit. Hi ha molta vocació i amor pel mig, per això s’ha de suportar amb altres tipus de treball d’il·lustració, llibres infantils, cartelleria, premsa… 

Al Japó hi ha un mercat per a la producció de còmic valencià?

Seria brutal. Entrar en el mercat japonés és molt complicat. Després de rebre el premi, haver tingut reunions amb editors i veure com funciona, hi ha interés, però tenen una indústria tan potent i gent tan bona allí. Les 17 edicions del premi internacional els ha deixat veure que fora hi ha gent interessant, així que sí que pense que s’obrirà camí.