El fill del sastre

Vicent Ventura Beltran, el fill del sastre Elias, va nàixer fa cent anys, el dissabte 26 d’abril del 1924, al carrer de Cavallers de Castelló de la Plana. La ciutat, com sempre, estava en calma: entre preparatius de la Coronació Canònica Pontifícia de la Mare de Déu del Lledó, al Teatre Principal debutava una desvergonyida troupe del Folies Bergère de Barcelona.

La família del sastre es traslladà a la capital València, i des del primer treball en la Unión Naval de Levante, el jove Ventura, passà del carlisme heretat i el falangisme imposat, a les revistes i militàncies que el dugueren al Contubernio antifranquista de Munic, i a un modest exili temporal a París. Després, posaria València també als hinterlands de Barcelona i de Madrid amb empremta federalista, republicana i valencianista, fundaria el Partit Socialista Valencià (fa 60 anys) i fins i tot seria elegit per al Parlament Europeu per l’Esquerra dels Pobles. 

Vicent Ventura transportava, dins la robusta caixa toràcica i la conversa de baríton sociable, adagio o fortissimo, la crònica sàvia i crítica del segle XX, derrotada i vencedora, de tertúlia i d’escriptura... Em ve a la memòria la nit en què acompanyà a Manuel Sanchis Guarner, al Palau de la Música de Barcelona, on rebia el primer Premi d’Honor de les Lletres catalanes atorgat a un valencià. Hi recordo un Ventura de somriure irònic, vestit amb un polo o niki, rebel·lant-se contra la freda solemnitat del més bell recinte modernista del món. 

Les converses amb ell derivaven sempre cap a lleialtats i memòries quotidianes d’«un home de combat», com recorda una intimitat compartida amb un altre periodista coetani, Vicent Andrés Estellés, d’una nit a la tremenda València davall de Franco. 

Conta que l’amic Ventura el convidava a rotllets sequets en un vell forn de la plaça de Mirasol i després Estellés el convidava a vi en Casa Pedro, i ja de nit o de matinada el pujava Ventura a casa i l’altre el pujava Estellés a ell, i un dia ploraren els dos sota els estels de Misser Mascó perquè el castellonenc Bernat Artola acabava de morir a Madrid; i en nàixer Carmina, la filla d’Estellés, la dona de Vicent Ventura, Marina, en fou la padrina... 

I concloïa: «Ens fem vells; i un dia em va deixar uns poemes que havia escrit i me’ls deixà llegir mentrestant pixava sobre la barana del riu».