Nàpols, absoluta

La ciutat de Nàpols és, sense dubte, una d'aquelles urbs que impacten des del primer dia que les veus. Una definició de la paraula "absolut" és "independent i deslligat de tota restricció o limitació; complet, perfet". I vertaderament, la ciutat m'ho sembla. La conec des de fa anys, i sempre l'he vista funcionar amb una dinàmica particular, independent, sense restriccions: en un mateix espai passen vehicles motoritzats; fan festa els nous "doctors" amb les corones de llorer, la família i els amics cantant; un músic demana almoines; uns senyors amb una pancarta exhibeixen una "università" de la matemàtica on supose que intenten guanyar diners als turistes incauts; una parella gai mostra el seu amor jovenívol; una munió de venedors intenta vendre polseretes a tothom; fa olor de maria; passen visitants parlant moltíssimes llengües; els ossos dels Aragó que varen ser reis d'aquell regne perdut descansen a pocs metres, en silenci i dins arques solemnes; restes gòtiques contemplen l'exaltació barroca d'un sant i, per últim, jo m'ho mire tot mentre pense que hauré d'escriure aquesta columna, com faig ara. Tot això -i encara més- en uns pocs minuts: el temps exacte per prendre un café.

Nàpols és una mostra perfecta del caos organitzat: les restes de l'Imperi Romà sostenen parets del renaixement que va veure edificar Alfons el Magnànim; una portalada del Cinquecento serveix d'entrada a un garatge, una cabina telefònica inservible -cremada i embellida per convertir-la en art urbà impossible- no sap ningú què fa allà, i una successió inacabable de pasquins artístics i reivindicatius pregonen les seues consignes. Després estan les capelletes votives difícils d'explicar en molts casos, la roba estesa mil voltes fotografiada, els paviments antics dels carrers més antics encara, els betlems que esperen sempre que arribe Nadal o -per dir alguna cosa més-, les esqueles mortuòries amb noms enigmàtics que em suggereixen vides difícils que podrien ser literaturitzades o convertides en un guió per a una pel·lícula del neorealisme aquell que molt possiblement em va fer enamorar-me del món itàlic.

"Absolut" també es diu de les substàncies pures, sense mescla estranya. Nàpols, en aquest sentit és una gran contradicció: és una mescla estranya -cultura erudita al costat de manifestacions populars i misèries, amb el Vesuvi amenaçant al fons- i és, alhora, una substància pura. Nàpols és única i absoluta: a mi, almenys, m'ho sembla. I és, també, impossible de descriure.