Deixes arrere la vella Edeta i el trinquet del Pla de l'Arc i encares una planura en direcció a la comarca de La Serranía. En temps passats va ser terra de vinyes, ametlers, garroferes i oliveres. A partir dels anys setanta s'inicia la transformació a regadiu que hui ja és a goteig. Riques hortalisses i taronges van substituir la vid. És l'últim poble que, en direcció a Ademuz, parla la llengua d'Ausiàs March. Uns quilòmetres més a l'interior estaran el Villar, o Llosa, Pedralba, Calles o Alcublas, de llengua castellano-aragonesa . Cada un d'eixos pobles està lligat a noms de vells pilotaris; de vells trinquets o frontons. Però això va ser en temps passats, massa llunyans.
«Com vell, si és que encara existix, és el trinquet en què va destacar Ibáñez, una de les llegendes de la pilota», pensa el viatger cronista quan s'endinsa a la cerca d'eixa història que comptar. Entre carrers rectes, perfectament traçats, que mostren un poble relativament jove, no més de segle i mig, és inevitable reflexionar: per què ja ningú juga a pilota a Casinos? Podria fer-se alguna cosa? Potser esperar el miracle que algun jove amant de les tradicions s'encabote i conquiste la voluntat d'un parell de persones. Podria ser el germen d'un renàixer... Necesitem persones. Persones compromeses en cada racó valencià.
Un vell recolzat en el seu bastó, en uns dels cantons contesta als dubtes:
- El trinquet? Clar que sí. Mire, tire recte i a la final gira cap a la dreta, i topetarà amb ell. Vostés són aficionats? De segur que coneixien a Ibañéz. Què gran eh! Les partides contra Llosa eren boníssimes. Però tot allò s' ha acabat-, comenta amb to de llàstima.
Efectivament, allí al girar, als afores, es veuen majestuoses les parets de pedra del vell trinquet. Almenys queda el trinquet. Enfront del mateix, la casa de José Salvador Murgui, exalcalde, membre de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i cronista oficial. Ningú millor que ell per a informar-nos. Un torrent de dades i alguna fotografia ens situaran en la història de la pilota valenciana a Casinos.
Eixe trinquet que dorm recordant vells tornejos en el carrer Sant Miquel, 33, va ser construït l'any 1883 per Martín Muñoz. L'any de la seua construcció destacava en Pelayo, com a primera figura, el cèlebre Tramusser. Poc després començaria el regnat del Nel de Murla. En el primer cens dels edificis de Casinos realitzat en 1906 apareix este trinquet catalogat amb una dimensió de 54 metres de llarg per 11,74 d'ample. Valorat en 760 pessetes pagava una contribució anual de 28,50 pessetes. Els seus actuals propietaris són Amalia Ibáñez i Maximiano Pérez, el famós artesà piloter, ja retirat i que fou el primer que va elaborar una pilota de vaqueta de color blanc. El trinquet estigué actiu fins a 1977 gràcies a la bona quantitat de jóvens que disfrutaven entre les seues parets amb campionats locals arreplegats en la premsa de l'època.
Una de les últimes partides de professionals va ser la celebrada en 1968 i va enfrontar a Rovellet i Xato de Museros contra Soro i Gatet I, que de manera desinteressada van participar a benefici de la construcció d'un nou temple parroquial. La vida del trinquet va decaure de manera definitiva fa ja més de mig segle. De propietat privada, manté en peu la seua estructura. I espera en silenci, entre la més absoluta de les indiferències que algú pregunte per ell. La pilota només ha tornat a Casinos de manera molt esporàdica en el seu frontó i en el carrer, sense club ni continuïtat. Encara més lamentable és constatar que Casinos arribà a disposar de dos trinquets. No hagué de ser mal negoci en els seus inicis el que hui queda en peu perquè, segons ens documenta José Salvador Murgui, pocs anys després, en 1894, es va construir un altre trinquet, en l'actual carrer Cervantes del que hui només queda una de les muralles
La grandesa d'Ibáñez
Joaquín Esteban Ibáñez va nàixer a Casinos en 1918. La seua família no volia saber res dels trinquets i hagué d'anunciar-se amb el seu segon cognom. Debutà en Pelayo en 1937, en plena guerra civil. Cridat a files, tornà de la guerra per a convertir-se en una de les primeres figures. Es va enfrontar als primers espases de la seua època. Era un jugador molt tècnic amb una esquerra d'or. Va jugar moltes partides en Pelayo acompanyat de Juanito i Micalet contra la poderosa parella de Juliet i Albalat. Destacà el desafiament que li va enfrontar a Quart el 16 de novembre de 1945 a Alzira, mà a mà, el primer dels tres concertats per a jugar també a Guadassuar i Benifaió. Amb el trinquet d'Alzira de gom a gom el de Casinos va deixar en 25 al llegendari Alberto Arnal. Ja no es van jugar els dos partits pendents. Va rematar la seua gesta com a jugador al derrotar a Juliet, mà a mà, en el trinquet d'Alginet. Es va retirar en 1955, als 37 anys.
