1970: De nou, el Primer de Maig a la Vall d’Uixò

Primer de Maig de 1970. És divendres i festa laboral, perquè la dictadura emmascara la tradicional diada obrera amb la festivitat de Sant Josep Artesà. Fa bon oratge: al cel es veuen pocs núvols i bufa un suau vent del nord. Els diaris parlen de la guerra a Vietnam, dels premis a la natalitat (que s’atorguen aquell dia a les famílies amb més fills) i de la Volta Ciclista a Espanya, que arriba a Barcelona. Al periòdic Mediterráneo es publica la notícia de la concessió a Ernesto Segarra Bonig de la Medalla al Treball, amb categoria de plata, una distinció del règim franquista que continuava premiant la família Segarra i oferia una imatge positiva al seu projecte paternalista. Tanmateix, la participació en l’empresa i les reivindicacions obreres toparen amb un mur de repressió. El 3 de gener d’aquell mateix any, els obrers es manifestaren a la porta de la fàbrica per reivindicar la revisió dels premis de productivitat.

El 16 de març, l’empresa La Vallense imposà a un treballador una sanció de tres dies, contestada amb una aturada parcial de la resta de treballadors. El dia 17 de març es restablí la normalitat, però hi hagué una concentració a la porta de la fàbrica que arribà a unes 600 persones. Fou dissolta amb violència per la Guàrdia Civil. La situació exigia un pas arriscat: celebrar una manifestació el Primer de Maig. Així ho entengueren alguns grups de la Vall contraris a la dictadura: CCOO, de la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) o del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Es distribuïreen pamflets que cridaren a la manifestació: «¡Hagamos del 1º de mayo una gran jornada de lucha por España, por la libertad, contra la miseria y la opresión! ¡Que ningún trabajador acuda a su trabajo y haga acto de presencia a partir de las diez de la mañana frente a nuestros sindicatos, en este memorable 1º de mayo!»

A les 10 a la Plaça!

El sindicat oficial de la dictadura es trobava a la plaça de la Pau (ara seu d’UGT), que en l’època s’anomenava dels Màrtirs. Què passaria a partir de les 10 tindria a veure amb la força dels manifestants i la violència dels repressors. D’acord amb la convocatòria, a les 10 del matí començaren a reunir-se «coneguts pertorbadors de l’ordre social i laboral» (en paraules del tendenciós informe de la Guàrdia civil). Les forces de seguretat vigilaven les concentracions i infiltraven agents de paisà, per aconseguir informació i practicar detencions sobtades.

Cap a les 11, quan ja n’eren unes 200 persones les concentrades i amb un senyal de Vicente Zaragoza Michavila, líder de les CCOO i del PCE, començaren a caminar per les voreres de l’Avinguda Cor de Jesús. Podem rememorar aquella diada amb un passeig que trencarà a l’esquerra pel carrer Ramón y Cajal fins arribar enfront de l’església que dona nom a la plaça de l’Assumpció. L’any 1970 ací la manifestació es va detindre un minut. Algú cridà «¡Viva el Primero de Mayo!» i els manifestants respongueren a l’uníson amb un fort «¡Viva!».

Seguim pels carrers Benazaht, Eleuterio Pérez i García Esbrí fins arribar al número 64. Encara s’hi podia llegir una antiga pintada incompleta de temps de la II República «que hayan menos ricos para que hayan menos pobres». Els manifestants saludaren aquell rètol igualitari, el que fou observat i destacat pels informes policials:

«Ante esta escritura […] la masa de los manifestantes del día primero de Mayo del año en curso y en especial de determinados elementos de la misma, hicieron en diferentes formas actos de deferencia y atención, bien inclinando la cabeza, bien parándose y mirando con respeto unos y otros con sonrisas, otros levantando un poco su mano derecha en dirección a dicha pared como si rendieran un acto de ‘Pleitesía’ a lo que pudo representar dicha escritura».

Escorcolls i detencions

Com va fer la manifestació, el nostre passeig pot seguir pel carrer Garcia Esbrí fins a la plaça del Centre (en l’època de la manifestació dedicada al dictador Franco), junt a la qual es troba l’Ajuntament. L’última etapa de la nostra passejada és aquesta plaça del cenre. Un guàrdia civil (probablement un agent de reforç arribat d’una altra caserna) agredí amb la culata del seu fusell el jove José Vilar Sánchez, produint-li ferides a una orella que exigiren punts de sutura. Això provocà que la, fins aleshores pacífica manifestació, acabara en detencions i avalots dels manifestants que buscaven impedir les detencions.

Foren detingudes nou persones, que tenien entre 19 i 52 anys, la majoria obrers de fàbrica, encara que també hi hagueren jornalers o llauradors. Llevat del jove de 19 anys, la resta van ser escorcollats, foren interrogats i traslladats a la presó de Castelló. A més, la Guàrdia Civil interrogà més persones, algunes de les quals foren acusades d’induir la manifestació (prohibida) i, almenys, tres més foren empresonades. Els següents dies es multiplicaren les inculpacions.

Dos dies després, el rector Julio Silvestre Fornals (1935-2016) es va fer ressò a la seua predicació dels fets: “No hay amor en el mundo, porque las cárceles están llenas de hombres. En Vall de Uxó, sin ir más lejos ha habido palos y han llevado más hombres a la cárcel”. El jutge de Nules li prengué declaració i sol·licità del bisbe el seu processament.

Als detinguts se’ls imposaren quantioses fiances i foren jutjats a Madrid pel Tribunal d’Ordre Públic. Finalment, el 31 de maig del 1971 es dictà la sentència, que confirmà pena de 4 mesos d’arrest major per a7 inculpats. Menys d’una dècada després, es recuperava la llibertat sindical i el dret a la manifestació. Aquella arriscada manifestacióf ou una fita per a aconseguir-ho. Vicente Zaragoza (1918-2005), el líder obrer que encapçalà aquella manifestació, fou alcalde democràtic de la Vall d’Uixó entre 1979 i 1991.