La lluita a les drassanes

Va escriure el poeta Joan Salvat-Papasseit, que treballà al port de Barcelona: «Oh, els calafats! / Tot el Port se n’enjoia / car piquen amb ressò / i es diu si neix un peix a cada cop que donen». Aquest passeig rememora la lluita obrera dels calafats, dels portuaris, dels treballadors de les drassanes o dels de les navals, tant se val. Recordarem un dia i una ubicació: el dimecres 16 de gener del 1974 al sud del port vell de València; però hem de caminar encara per arribar a aquest punt.

Barris de treballadors

Podem començar el nostre passeig bé a la vora de l’església de Santa Maria de la Mar o al nord del passeig Marítim. En el primer cas, podem veure les antigues drassanes, de construcció gòtica, les pedres de les quals narren una història certa: primer fou la construcció de vaixells i després la dels poblats marítims. No hi havia més que barraques o cabanyes (el Cabanyal), en mig de camps de canya de mel o de sucre (el Canyamelar). Un lloc allunyat, on poder traslladar el ‘llatzaret’ on guardaven quarantena els nouvinguts, més distant que la primera ubicació a Montolivet i que el poble anomenà inadequadament Natzaret. Per això, durant segles, les pedres de les drassanes haurien de contrastar amb la precarietat de les cabanyes, perquè els pescadors habitaven el barri anomenat precisament així fins a principis del segle XX, al rectangle entre la plaça de l’Ajuntament, Pascual i Genis i dos vies de connotacions marineres: Barques i Roger de Llúria.

La segona possibilitat és seguir el passeig Marítim de nord a sud, com aquell corrent marí que, arrossegant els sediments del Túria, formà la barra de l’Albufera (on segles passats hi hagueren salines: el Saler) i arribà fins a la muntanya de Cullera (l’escullera). Aleshores podrem contemplar tots els grups d’habitatges que les successives onades demogràfiques han ocupat. De nord a sud: el grup Mare de Déu del Castell (plaça homònima i carrer Omet), el grup Ruíz Jarabo (carrer precisament anomenat Bloc de Portuaris 1-36), el grup del carrer Benassal (cruïlla amb Montanejos), i al sud de l’avinguda del Port el grup Salas Pombo (avinguda Balears i carrer Menorca) i, ja al sud del riu vell, el grup Stella Maris (al carrer homònim 1-20). Barris obrers molt castigats pel tràfic de drogues, contra el qual es mobilitzà el veïnat, freqüentment amb dones d’avantguarda.

També en la nostra passejada podem acostar-nos fins a l’antiga Escola d’Aprenents i Economat (a l’avinguda Moll del Túria), actualment seu de l’Autoritat Portuària, un edifici del 1951, encara que l’escola, pròpiament dita, ja duia una dècada formant treballadors navals.

En qualsevol de les dues opcions, el nostre passeig s’ha acostat a les instal·lacions de les drassanes, una construcció que es realitzà en tres etapes. Del període 1917-1920 daten els elements originals: tallers de muntatge fusteria i gàlibs, tallers de ferrers de ribera, graderia, edifici d’oficines i torre d’aigua. Les instal·lacions foren molt afectades pels bombardejos que patí València. En la postguerra es reconstruiren i ampliaren amb els tallers de maquinària (anomenats 3 i 4), la graderia IV, el taller de fosa, els tallers auxiliars de xapes, fibres, muntura o maquinària elèctrica i la clínica. I encara se n’han fet altres elements posteriors en allò que fou la Unión Naval de Levante, propietat posteriorment del grup Boluda. Després d’aquesta comprensió històrica del microcosmos de les drassanes, ja estem en condicions de rememorar aquell episodi de lluita obrera que es desencadenà a partir del dimecres 16 de gener del 1974.

La vaga d’Unió Naval

Aquell dia de boires d’hivern, en el qual el mercuri oscil·là entre 5 i 10 graus, els treballadors es mobilitzaren per la negociació del conveni col·lectiu. L’anterior ja havia sigut conflictiu: s’havien aconseguit les 42 hores setmanals, després que els treballadors estigueren tres mesos sense fer hores extraordinàries. Dos dies després de l’aturada del dia 16 començaren les concentracions a les portes de les oficines, cadascuna amb més de mil treballadors.

L’estratègia de l’empresa era ‘allargar la situació’, tot i esperant un enfebliment de la posició obrera. El dia 24 es declarà el conflicte col·lectiu, es trencaren les negociacions i començà una nova aturada. Un temps després es reprengué la faena. L’empresa anuncià 16 acomiadaments i, com a resposta dels treballadors, es declarà novament la vaga. L’1 de febrer es presentà la Policia Armada, els popularment anomenat ‘grissos’ pels colors dels uniformes i dels jeeps. Centenars de policies carreguen contra una assemblea d’uns 200 treballadors, que immediatament foren avisats d’acomiadament.

El 18 de febrer es formalitzen 27 acomiadaments, que Magistratura declarà improcedents i l’empresa n’oferí indemnitzacions. En aquelles mobilitzacions es distingiren treballadors com ara José Villaplana Teruel (els informes de l’empresa arrepleguen les seues declaracions: «Que les pagaban una miseria y había que conseguir un salario mínimo de 400 pesetas»); Rafael Soler Monrabal (conegut com Rave), militant de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC), fundador de les Comissions Obreres, militant del moviment veinal i, temps després, alcalde de Pinedo, fou readmés per l’amnistia del 1978. Ismael Martínez Romero, president de l’Escola del Bloc de les Drassanes, i també un dels detinguts el Primer de Maig del 1967 (vegeu un article anterior), el seu germà Vicente, els quals, junt amb altres companys com ara Juan Ramón, Rafael Soler Ibáñez (conegut com Picanya), Meseguer (Rihuet) i altres, organitzaren les candidatures de comissions obreres que desplaçaren les promogudes pel sindicat vertical de la dictadura.

En la nòmina de representants dels treballadors que es distingiren per encapçalar les lluites a la Naval de Levante cal rememorar també Vicente Cano Mallach, Luchi Montalvo, Juan Ramón Martínez Lafuente o Manuel Querol Vivas, fites d’una llarga tradició de companyonia en els durs ambients laborals de la mar i el port, on, com va escriure el poeta, «es diu si neix un peix a cada cop que donen».

Suscríbete para seguir leyendo