El Llevant, des que Paco López es va fer amb els comandaments de la banqueta, sempre havia eixit del Camp Nou amb la mel en els llavis; aquesta vegada, però, no va amenaçar d’emportar-se, com a mínim, sensacions positives, i va donar-li al Barça la possibilitat d’agradar-se i xafar més encara la moral d’un equip sense sang. L’equip llevantinista continua allargant el drama, segueix sense mostrar una identitat clara i la preocupació s’estén en l’ecosistema d’Orriols, enrabiat per la percepció que el talent de la seua plantilla no casa ni amb la dinàmica negativa ni amb l’actitud mostrada en terres catalanes. El seu rival només va necessitar quinze minuts per a oblidar, de manera momentània, la crisi esportiva i econòmica en la qual està submergit el club, en una cita vespertina que es va convertir en una festa no només pel resultat (3-0), sinó també per la tornada d’Ansu Fati als terrenys de joc. Un retorn triomfal per als seus interessos, en una gran vesprada en la qual el Llevant va ser el convidat en discòrdia. El joguet trencat que agitar per a deixar arrere les males vibracions. Un Llevant que, amb Paco López al capdavant, està en la seua situació més crítica, i que fa entendre, a més, que està més lluny que mai de tornar a guanyar, tal com va indicar des del minut sis, quan va encaixar el primer.
Memphis, endiablat, es va armar d’autoestima per a ballar sobre el verd del Camp Nou i, des dels primers instants del partit, guanyar-se el seu públic, necessitat d’estímuls i motivacions després de l’abrupta eixida del millor jugador del món cap a París. Amb una subtil xafada, va eliminar de l’equació Jorge Miramón i Jorge De Frutos i, posteriorment, va ser derrocat dins de l’àrea per la innocència de Radoja, que va considerar que estirar la cama fins al màxim de les seues possibilitats era la millor opció per a impedir una ofensiva de l’holandés. El ‘9’, que va provocar i va finalitzar la infracció, va posar el primer en el marcador amb un dispar creuat, fort i a la dreta del porter. No obstant això, va ser el preludi d’un Llevant que, a més de començar la seua deriva, va fer passos cap arrere de manera constant. Luuk de Jong, criticat des del dia que va aterrar a la Ciutat Comtal, es va reconciliar amb els aficionats a través del factor que el va relegar a un paper intranscendent al Ramón Sánchez Pizjuán. El futbolista cedit pel Sevilla va aprofitar la mala cobertura de Miramón i la reacció tardana de Mustafi per a defensar la jugada per a rebre una passada de Dest, que, jugant a cama canviada per l’esquerra, es va enfundar, en més d’una ocasió, la samarreta de Diego Armando Maradona. Un quart d’hora que van equivaldre a dos gols en contra, fruit d’un Llevant indigne que va ser incapaç de traslladar qualsevol fogonada d’optimisme.
El “bany” culer, per a més inri, va poder ser una realitat, però Aitor Fernández va donar arguments perquè la derrota fora menys vergonyosa. El porter d’Arrasate, rabiós per la sensació frèvola del seu equip, es va entremetre en el front d’atac del rival. Durant la primera meitat, es va engegantir davant de Gavi per a blocar una pilota picada del migcampista, que va actuar en detriment del sancionat Frenkie de Jong, i a Memphis li va impedir engrossir el seu compte golejador, concretament, en quatre ocasions: tocant lleugerament l’esfèric perquè el davanter no marcara a porteria buida, volant per a enviar a córner una rematada amb el cap, solucionant una pèrdua de Postigo que l’holandés es va encarregar de finalitzar i negant-li el gol en un mà a mà.
Aitor, titular i destacat
Aitor Fernández, més enllà de la derrota, va aprofitar la seua tornada a la titularitat amb grans intervencions i demostrant que la seua demarcació no té unes manques que sí que es van veure en altres ubicacions del terreny de joc culer. Pablo Martínez i José Luis Morales, protagonistes per les seues suplències, van eixir en la segona meitat per a fer-li una rentada de cara al seu equip, però el Comandant va ser l’únic incentiu granota, amb arrancades i activant els seus companys. No en va, va ser insuficient perquè el Llevant isquera del partit sense posar massa a prova Ter Stegen. Cantero, aprofitant una pilota filtrada de Roger, es va llançar en planxa, però l’alemany va tapar bé la seua porteria; l’‘11’, juntament amb el ‘25,’ va ser l’únic que va llançar un dispar, en un moment de plena catarsi al Camp Nou a causa de l’entrada d’Ansu Fati, que després de superar una lesió de deu mesos de lesió, va tornar per la porta gran: amb gol i amb el Camp Nou aplaudint el seu retorn. Va ser l’estocada definitiva per a un Llevant gris que, amb el pas dels partits, empitjora i va costera avall i sense frens.
