El 30 de novembre de 2016, fa ara cinc anys, tot el col·lectiu faller i una gran part de la societat valenciana celebrava la decisió que la UNESCO prenia a Addis Abeba de designar la festa de les Falles com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Finalitzava un camí iniciat cinc anys abans i tot un seguit d’esforços per a difondre la candidatura durant els mesos anteriors per part de l’Ajuntament de València i la Junta Central Fallera.

En eixe moment semblava que tot el col·lectiu faller, inclús les persones més escèptiques, començava a ser conscient de la potencialitat de la festa com a patrimoni cultural, i els dubtes i les crítiques que demanaven beneficis pràctics directes s’esborraven entre les múltiples celebracions programades a la ciutat. Els que feia anys que apostàvem pels valors culturals de la festa gran de la ciutat i de moltes altres localitats valencianes véiem amb alegria el que podria ser un nou cicle en la concepció de la festa.

I és que la declaració com a patrimoni immaterial permetia mirar més cap a l’interior de la festa, cap a la seua influència urbana, les relacions amb la resta de la societat, el compromís amb el medi ambient i l’enfortiment de les arrels falleres, alhora que la seua actualització i modernització com la festa global que és.

Cinc anys després d’aquell moment valorem molt positivament la consciència social de la festa com a patrimoni de la societat valenciana, però no podem evitar continuar sorprenent-nos de les veus autoritzades pel col·lectiu que fan ús de l’etiqueta de patrimoni immaterial i d’aquell lema de “som patrimoni” per continuar apostant per una festa al servici de l’explotació econòmica, d’un turisme de masses indiscriminat o d’una mercantilització dels elements de la festa, tot amb uns interessos indefinits en alguns dels casos.

La creació d’una comissió municipal de seguiment, a què agraïm que se’ns convidara a participar juntament amb altres entitats de reconeguda trajectòria cultural i social, servia per a posar les bases d’alguns elements d’este nou cicle que s’albirava, i certament es dugueren activitats interessants com els documents de bones pràctiques. Malauradament, encara continua existint una certa desconnexió entre les comissions falleres i les iniciatives d’esta comissió, que haurem de treballar per reduir. I és que probablement eixa desconnexió és real més enllà de la promoció de l’etiqueta publicitària. Així ho percebem, per exemple, en la gestió de la festa arran de la pandèmia, en què els arguments esgrimits pels agents perquè les Falles n’isqueren eren fonamentalment economicistes, mercantils i turístics; en eixa gestió es va trobar a faltar la perspectiva patrimonial de la festa que hui celebrem i celebraran. Una perspectiva que, més enllà de l’«actuar local», també ha de tindre una visió global de tot el territori faller valencià, amb una interlocució clara des de l’administració autonòmica i el desplegament de polítiques de conservació i difusió del patrimoni.

Cinc anys són pocs, però també són molts, malgrat que els primers sempre són els més complicats. Confiem que encara estiguem a temps de potenciar el vessant cultural de la festa i que la perspectiva patrimonial ocupe la centralitat que es mereix enfront d’altres perspectives o interessos allunyats de la natura del fenomen festiu. L’Associació d’Estudis Fallers continuarà treballant en eixe àmbit i continuarem estant a disposició de totes aquelles persones i col·lectius que vullguen unir-se i aprofitar el moment, sempre des de la professionalitat i la rigorositat de les persones que estimen la festa i, per això mateix, també són capaces de mirar-la des d’una perspectiva crítica.

Perquè queda un camí ple d’esperança i treball, hui, com en els últims cinc anys, l’enhorabona, fallers i falleres; l’enhorabona, valencians i valencianes, i l’enhorabona, festa de les Falles! Feliç quint aniversari!