Durant la segona meitat del segle XIX, els camps de vinya i de forment del Pla de Quart -i singularment els de l'horta d'Alaquàs- varen ser escenari de les malifetes de delinqüents i fugitius de tota índole. D'aquesta manera, a finals de maig i principis de juny de 1867 la premsa valenciana publicà diverses notícies en les quals s'informava que les forces d'ordre públic anaven al darrere d'un «malhechor conocido con el nombre de Trenta-cuatre», al qual havien localitzat «a la salida del cercano pueblo de Alacuás». El tal Trenta-quatre era un bandoler especialment temut per l'«escandaloso alarde que hacía de sus atrevidas correrías»; i sabem que estava en el punt de mira de la policia, si més no, des de dos anys enrere.
Així, en juliol de 1865 i a propòsit d'un robatori que protagonitzà a Paterna, el periòdic «La Opinión» explicà que «el reo prófugo conocido vulgarmente por el nombre de Trenta-cuatre» havia sigut «conducido a las cárceles de Serranos por una pareja de guardias civiles, y puesto a disposición de la autoridad competente». Però el roder no degué passar molt de temps al penal, ja que, com bé continuava el diari, «de resultas de una riña que tuvo lugar en las mismas [cárceles], fue herido y conducido al calabozo del Hospital general, desde el que se fugó practicando un agujero en la pared, escondiendo la tierra que sacaba en el jergón que le servía de cama».
Des d'aleshores, s'havia convertit en un pròfug, potser el més buscat del moment. I, «al fin», després d'un mes «recorriendo los pueblos de la huerta y burlando la persecución de que era objeto», la matinada del 5 de juny de 1867 havia sigut «capturado y muerto» al terme de Xiva. Segons referia -amb evident satisfacció- la premsa, Trenta-quatre «fue cogido en el Llano de Cuarte por la Guardia Civil, después de haber disparado dos tiros defendiéndose de la caballería e infantería que le cercaba»; i, posteriorment, «le condujeron atado a la Masía de Cardona, donde pasó la noche. Pero al ser de nuevo conducido al puesto de la Venta de Poyo, [...] intentó fugarse dando un brinco, y saltando un margen alto se internó en un viñedo».
El relat dels seus darrers minuts de vida resultava especialment despietat: «Inmediatamente la Guardia Civil cercó el campo, le dispararon varios tiros y uno de ellos le atravesó la espalda, pero seguía corriendo hasta que el guarda Bayarri le asestó un tiro en la nuca y cayó tendido en tierra». Ja ho veiem, cap possibilitat de judici. Una execució en tota regla, la relació de la qual incloïa, fins i tot, la identitat de l'agent -que degué meréixer el reconeixement social- que havia disparat el tir de gràcia. Sens dubte, la narració pretenia resultar exemplaritzant, i per això també remarcava que «el cadáver se hallaba a la vista de los pasajeros, frente a la Venta de Poyo».
Romanticismes i condemnes al marge, la història de l'«audaz roder» Trenta-quatre -que durant mesos, potser anys, tingué atemorits els habitants de la nostra comarca, inclosos els d'Alaquàs, «que no se atrevían a salir a sus posesiones del campo»- ens aporta un factor més per a entendre com de dura i truculenta degué ser la vida a l'Horta ara fa cent cinquanta anys.
