La Casa Gran de Mislata

L’anunci per part de l’Ajuntament de Mislata, fa alguns mesos, de la rehabilitació de la Casa de la Vila fa recordar que en el lloc on s’ubicava aquest edifici, en l’actual plaça de la Constitució, va existir altre anterior de gran vàlua arquitectònica com va ser la Casa Gran. La seua desaparició segons Luis Mañas Borrás (2007), entre 1974 i 1975, va suposar, per la seua singularitat, una de les més grans barbàries de destrucció patrimonial executades a l’Horta en les set darreres dècades d’especulació urbanística. A més el nou ajuntament, per la seua gran alçària, va ser un dels edificis que van trencar l’escala urbana del nucli històric de Mislata a l’època. Aquest segueix en transformació, ja que en ell es continuen edificant blocs d’habitatges en substitució de construccions antigues.

La Casa Gran era una antiga residència senyorial emplaçada en el punt més prominent de la principal plaça del nucli històric de la població i recaient a la vegada a dos carrers. Es troba datada per la historiografia com del voltant del segle XVII, del temps dels comtes d’Aranda, sense que puguem descartar que continguera algunes parts preexistents d’època anterior. Aquesta família nobiliària va traslladar aleshores la seua residència al senyoriu a aquesta construcció, des del també desaparegut castell de la Moreria.

La casa estava composta per planta baixa, una altura, cambra i un pati posterior i tenia un aspecte fortificat, ja que es caracteritzava per estar flanquejada per dos torres menudes de secció circular en voladís i comptava també amb un matacà sobre el seu accés principal. La seua façana d’uns tretze metres d’amplària i la seua coberta de teula corba de grans dimensions, a dos vessants, donava lloc a un edifici amb una volumetria de mesures considerables respecte a les construccions del seu entorn, que explica el seu malnom.

Malauradament, l’edifici va patir diverses reformes, ja que després de l’extinció del senyoriu al segle XIX, va albergar la casa consistorial del municipi, i més tard, es va destinar a habitatges. De fet, a mitjans del segle XX a la seua façana davantera, que era asimètrica, la seua porta principal en la planta baixa, que en origen estava rematada per un arc de carreus de pedra, havia passat a ser de forma rectangular.

En aquest mateix nivell comptava aleshores també altres dos accessos més i una finestra. A la planta primera presentava dos balcons, amb baranes metàl·liques, rematatats cadascú amb un capialt sota arcs i a l’última altura presentava quatre finestres. A més a més, en aquell moment l’interior únicament conservava, del seu aspecte primigeni, una escala de pedra i un gran arc rebaixat de l’entrada, com conta Enrique Moya Casals (1949).

Malauradament l’enderrocament de la Casa Gran, a finals de la dictadura franquista, per part de l’Ajuntament de Mislata el qual, segons Mañas Borrás (2007), l’havia adquirit el 1961, va suposar la destrucció d’un símbol identitari per als seus veïns ple d’història i de gran interés historicoartístic. Un monument que contribuïa a fomentar el sentiment d’estima i pertinença a la població i que, no obstant això, viurà en la nostra memòria per a sempre.