La catàstrofe d’Aldaia del 1886

Els municipis de l’Horta estan plens d’històries que ens han contat les pàgines de Levante-EMV, al llarg del seu més de segle i mig d’història. Aquest és el cas de la catàstrofe d’Aldaia del 1886 que va cobrir de forma detallada el seu antecessor, El Mercantil Valenciano, de la qual es van fer ressò diaris de tot el país.

Aquest succés es va produir concretament el matí del dimarts 25 de maig d’aquell any a causa una explosió a la fàbrica de dinamita, que s’ubicava a quilòmetre i mig a l’oest de l’aleshores nucli urbà d’Aldaia. La factoria que havia sigut construïda el 1884, un any més tard de la implantació del ferrocarril al municipi, s’alçava sobre una parcel·la d’uns sis mil metres quadrats i contenia sis pavellons de planta baixa. Aquestes construccions, que van quedar destruïdes amb la detonació, es dedicaven principalment a la fabricació i emmagatzemament de la dinamita, aleshores uns sis mil quilos al dia. La seua producció en forma de cartutxos es destinava majoritàriament a l’execució de les nombroses obres de línies de ferrocarril que s’estaven realitzant en aquell moment a l’Estat Espanyol, com la de Villena a Alcoi.

Aquesta factoria pertanyia a la “Sociedad Nacional de materias explosivas”, sent els seus propietaris el francés Juan Francisco Masson, director de la fàbrica, José Roguer, Antonio Navarro i Eliseo Mir. El nombre habitual d’operàries i operaris de la fàbrica d’Aldaia era normalment de cinquanta a seixanta, encara que en el moment de la tragèdia únicament comptava amb trenta-cinc, fruit d’una reivindicació laboral, la majoria de les quals eren dones veïnes d’Alaquàs i Aldaia, algunes d’elles embarassades.

El soroll que va produir va atraure les autoritats, forces i cossos de seguretat i veïns de poblacions com Quart de Poblet, Xirivella, Mislata, Torrent o Alaquàs

La detonació va tindre lloc per accident durant el procés de producció, a l’hora de manipular la nitroglicerina, un dels principals components de la dinamita. Aquesta, pel soroll que va produir, va atraure les seues autoritats, forces i cossos de seguretat i veïns de les poblacions dels voltants com Quart de Poblet, Xirivella, Mislata, Torrent o Alaquàs per extingir el foc, interessar-se i assistir a les treballadores i treballadors ferits. Quan van arribar les autoritats de València, que acudiren amb tren especial de l’aleshores Societat de Ferrocarril de Conca a València, van comprovar un espectacle dantesc, tant per les destrosses ocasionades a la fàbrica, a les garroferes, oliveres i vinyes de l’entorn com, especialment, per l’estat de les víctimes mortals que van ser no menys de catorze, entre les quals es trobava el director de la fàbrica.

Malgrat aquest lamentable succés, tenim constància que aquesta fàbrica de dinamita es va reconstruir i va seguir en actiu almenys fins a 1897, encara que ja no es té constància de la seua continuïtat a partir de la dècada del 1900.

Gràcies a les pàgines de Levante-EMV, han quedat per a la història nombroses catàstrofes, semblants a aquesta, succeïdes a l’Horta. Notícies que expliquen el mode de vida de la gent del moment i a les quals, molt sovint, les principals víctimes han sigut persones de classe obrera per falta de mesures de seguretat, constituint tristos esdeveniments que no s’haurien de repetir.