Catalunya es va quedar sense un gallet

Molt sovint ens hem preguntat com va transcórrer la vida dels moriscos al llarg dels mesos previs a l’expulsió. Estaven temorosos que els feren fora d’un moment a un altre?, o pel contrari, pot ser que després d’amenaçar-los tantes vegades, al final no s’ho veren vindre? No sabem què va passar en altres indrets de l’antic Regne de València, però, sí en Alaquàs, el nostre poble, on com en altres llocs, el 22 de setembre de 1609 es va publicar el ban que els condemnava a l’exili. El 13 d’octubre, tres-cents huit alaquasers eixien cap al Grau pel camí dels Fondos. Homes, dones, xiquetes i xiquets, entre ells, dèsset de bolquers, caminaven per a embarcar en dues naus, la “San Telmo” i la “Santo Crucifijo”. Al capdavant, el flamant comte d’Alaquàs, Lluís Pardo de la Casta. Déu el tinga on menys pena li done!

Però, en els mesos previs, quina va ser la seua actitud? Què feren? Realment eren conscients del que venia?

Ara anem al notari en comptades ocasions al llarg d’una vida, però llavors, no hi havia acte que comportara qualsevol despesa o compromís, que no requerira escriptura pública. Per això, esbrinar entre els llibres de protocols ens permet albirar la vida de les persones. En el cas de l’Arxiu del Col·legi Seminari de Corpus Christi de València, fan falta cinc vides per a poder veure’ls tots. Nogensmenys, centenars d’ells ja han passat per davant dels nostres ulls, i alguna cosa sabem.

Els parlaré d’alguns exemples de fets ocorreguts en aquell fatídic any de la nativitat del Senyor de mil sis-cents nou que ens poden il·lustrar del que va passar. Corria el dia 22 de febrer, quan Joana Paxarico, muller de Jaume Mijo, feia escriptura pública d’una donació que havia fet de paraula a Úrsula, filla del seu primer marit, Miquel Alami. L’havia dotat per a casar-se, amb dues fanecades de terra amb figueres i magraners. El matrimoni s’havia celebrat en gener. Tota una vida al davant!

El 29 de març, la viuda Àngela Daquí i de Mijo, i el seu fill Domènec, reconeixien deure a Juan Bautista de León, sastre de Xirivella, dotze lliures per una capa de pebret de València ─un tipus de teixit─ que li havien comprat. Es comprometien pagar-li en la festa de Sant Joan.

El dia 2 d’agost, altra Joana Paxarico, aquesta, viuda de Jeroni Maçot, i el seu fill Gaspar, arrendaven per dotze anys, tres fanecades de terra amb tres moreres; tres figueres i tres magraners, a Josep Catalunya, llaurador i forner. El preu eren dues lliures per any que l’arrendat podia retindre, per a cobrar les 24 lliures que li devien del pa que havien comprat per a ells i la seua família. No hi havia diners comptants ni per a pagar el pa!

El dot de la seua madrastra

Com hauran comprovat en els tres casos es constata una total normalitat, tant en la relació amb els seus, com amb els cristians. Donat el que va succeir després, hem d’assumir que Úrsula va gaudir poc el dot de la seua madrastra. El sastre de Xirivella no sabem si va cobrar, perquè l’acte notarial no està cancel·lat. Però el que sí que sabem és que Catalunya es va quedar sense poder retindre’s ni un gallet! Les primeres dues lliures eren per a la festa de Sant Joan de 1610. Després, el comte d’Alaquàs es va quedar amb totes les possessions dels moriscos expulsats. Però d’això, en parlarem un altre dia, perquè algun se’n va quedar.

Ara tornem a veure passejar pels carrers del nostre poble a homes, dones, xiquetes i xiquets d’eixa cultura i religió. I per aquells que puguen mirar-los amb alguna mena de prejuí, cal recordar-los que ells van estar ací quasi nou-cents anys; nosaltres, en portem menys de huit-cents. Anem amb compte quan diem això de... tota la vida!