Els abismes de Vicent Penya

El poeta Vicent Penya (Rafelbunyol ,1961) ha presentat recentment l’últim poemari Cims i abismes (Voliana edicions) amb pròleg de Carles Duarte. Es tracta d’un poemari innovador, refrescant, fins i tot provocador, formalment impecable. Són versos escrits amb intel·ligència i sensibilitat perquè l’autor ha sabut vestir la reivindicació i l’estima pel paisatge del seu entorn amb ironia, ben lluny de qualsevol to enyoradís, romàntic o d’evanescències sentimentals.

Els poemes són sonets amb mètrica i rima, treballats com un minuciós artesà del llenguatge, que recorden un dels grans de la poesia catalana com és Josep Vicenç Foix: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. És a dir, combinen la tradició, el lent i exigent treball lingüístic (lèxic, sintàctic, prosòdic) amb una mirada contemporània irònica, no exempta del sentit del joc de Joan Brossa, per a denunciar la pèrdua dels espais naturals tradicionals: l’horta, la muntanya, els entorns que han configurat la nostra memòria històrica.

Cims i abismes ens mostra una cosmogonia natural d’animals, plantes i elements climatològics que ens acosten a les nostres arrels familiars, encara que és un acostament ple de corcadures, xardors letals, serps, alacrans, gargots, fiblons, oníscids, tarentoles, vespes, teranyines, etcètera... Fet i fet, ací rau, en la meua opinió, un dels grans mèrits del poemari: l’autor, malgrat tot, ens fa l’ullet irònicament sense cap mala intenció ontològica, si de cas, és un recurs que ens allunya de manera intel·ligent de les habituals metàfores enyoradisses.

Cal assenyalar el gran treball lèxic, originalíssim, encara que en cap moment pedant, de Cims i abismes. Paga la pena consultar el diccionari. En definitiva, Penya és d’aquells poetes idiomàtics, com va dir Gabriel Ferrater respecte a Foix i Josep Carner, que treballen la llengua des de dins, acomodant-se als moviments mentals que proposa. Un treballador incansable i perspicaç del llenguatge que ha sabut evolucionar en la trajectòria creativa amb intel·ligència i sensibilitat, sense caure mai en els abismes de la repetició i les paraules edulcorades.