Les societats que aprenen contrasten el que pensaven que passaria amb el que efectivament ocorre. L'objecte d'aquest escrit és el que es deia temps enrere sobre la política migratòria i el que evidencia el present. Els fets són que Espanya és la segona economia europea amb el percentatge més alt d'immigració sobre el total de població i junt amb Grècia té la taxa de desocupats més alta. Per la seua banda, Alemanya té el major percentatge d'immigrants de la UE però inversament la taxa d'atur és de les més baixes. Es tracta de diferents polítiques migratòries amb efectes socials distints. Prèviament, els governs són els que regulen la immigració, és la seua responsabilitat i els fluxos migratoris responen al que estableixen les normes i la seva aplicació. La responsabilitat dels efectes no desitjables no és atribuïble als immigrants, com afirmen les ideologies xenòfobes. Les sol·licituds d'asil i altres temes humanitaris són coses de distinta naturalesa que no s'han de barrejar amb l'anterior. Per exemple, Suècia afavoreix l'asil polític i, en canvi, té una llei la immigració prou restrictiva.
¿La immigració econòmica ha causat ací desigualtat social? Sabem que la finalitat principal d'aquesta regulació és el creixement econòmic, però amb equitat o, almenys, no augmentar les desigualtats socials. Les polítiques migratòries desitjables són les que proporcionen de forma sostenible oportunitats de benestar per a tots: nouvinguts i receptors. I si volen ser progressistes han de ser equitatives.
Amb retrospectiva, podem dir que la política migratòria a Alemanya ha contribuït al creixement de l'economia creant oportunitats duradores per als immigrants i sense llevar oportunitats als treballadors alemanys. A Espanya, la bombolla financera i immobiliària és el principal factor d'augment de desigualtat social, però és evident que la laxa política migratòria espanyola adoptada des de principis de la dècada passada té un pes considerable en l'augment de la desigualtat, parlem en xifres absolutes de sobre set milions de persones.
S'afirmava que l'augment laboral de la immigració no afectaria els treballadors d'ací, perquè ocupaven el que aquests no volien fer. En els anys del boom, el sector de la construcció contribuïa en molta mida al creixement cíclic i la mà d'obra immigrada hi era la meitat de la creació d'ocupació. Podia anticipar-se que tant el canvi de cicle com una aturada associada a la construcció generarien molt d'atur que afectaria tant als treballadors domèstics com als immigrants. Però les coses anaven amb una velocitat de vertigen: segons l'OCDE des de la segona guerra mundial Espanya és la que presenta el creixement més ràpid d'immigrants del món. ¿Gestió? o ¿desorganització?
Els fets posteriors a l'aparició de la crisi són que la immigració competeix amb els treballadors menys qualificats, fent baixar els salaris i augmentant-ne la precarietat. En la pràctica com una desregulació laboral, irònicament una política neoliberal. Augmentar les oportunitats d'uns que tenen poc reduint les oportunitats d'altres que també tenen poc, no té a vore amb l'equitat. Aquests són els fets que no volen admetre's, però la conclusió no és el rebuig dels estrangers, sinò que les coses no s'han de tractar amb slògans que fan sentir-se bé i simplificacions sinó amb un coneixement que identifique qui guanya i qui perd realment. Si la política migratòria espanyola haguera sigut prudent i considerat les característiques d'una economia que genera atur, l'impacte social de la crisi tant entre la població autòctona com entre els mateixos immigrants no tindria aquestes proporcions tan descomunals.
