Queda totalment prohibit l´autoelogi fins al ridícul. El PPCV en té el copyright i no admet competència. És el que es dedueix per com la portaveu del govern valencià Mª José Català s´enorgulleix de «la gestió del PP al front del Consell». Relat que se suma al d´Alberto Fabra que, dies enrere, definia el PP com el partit «més honrat i més honest que hi puga haver». Glup! Ambdós contes, que per raons evidents superen als xinesos, són tan increïbles que qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Tot i que cal reconèixer que alguna virtut deuen tindre els contes del PP per a què tants valencians porten vint anys creent-se´ls: qüestió que evitaré analitzar, puix és un misteri més propi de Cuarto Milenio.
Tot i això, enorgullir-se de la gestió del PP, que en el seu menú d´isetes inclou un tutti frutti de fiascos „Ciegsa, F-1, CAM, Bancaixa i un llarg etcètera de projectes babilònics que han quedat com Camot, el nom dels quals no vull recordar (i que em perdone Cervantes per copiar-li la frase)„ és tan insòlit com l´escriptori d´un tresorer del PP sense sobres. Quant a això de presumir d´honrat un partit amb més imputats per corrupció que arrugues el cul d´una gallina no requerirà sotmetre a qui ho diu a la prova d´alcoholèmia, però és un destrellat que per a ser enunciat cal un exaltat estat d´embriaguesa partidista.
Com que la política ha deixat de ser per tal de semblar, la propaganda oficial fa d´un gota una mar. Però exagerar els elogis fins al ridícul „això d´«el partit més honrat» és una expressió antològica„ més que un error és una estupidesa, com diu la cèlebre frase; puix exagerar és una manera de mentir, i quan les mentides són excessives la ciutadania «desconnecta», ja que una cosa és anar una mica per davant del pols o ritme d´aquesta i una altra ben distinta passar-se en revolucions. Tanmateix, exagerar sembla ser la consigna: dir-ne cada dia una de més grossa. Potser això és el que ens espera fins a maig? Una subhasta d´exageracions?
