"La guerra és un negoci, no una solució"

Arquebisbe de Tànger, el gallec Santiago Agrelo parla amb la força dels profetes. I per això denuncia amb valentia i sense por, una de les injustícies més greus del nostre món com és la indústria armamentística, que és un bon negoci, sobretot per a alguns. I és que l´Estat espanyol i el Gobierno del Sr. Rajoy, recentment ha autoritzat una venda rècord d´armes per valor de 10000 milions d´euros. Com informava el diari El País el diumenge 31 de juliol, "les exportacions espanyoles de material de Defensa augmentaren l´any 2015 un 16%".

El 2007, les despeses en Defensa van ser de 932,9 milions; el 2008, de 934,5; el 2011, de 2431,2; el 2013, de 3907,9; el 2014, de 3203,2 i el 2015, de 3720 milions d´euros.

Curiosament, Aràbia Saudita va ser el millor client dels països de fora d´Europa. Però a més d´Arabia Saudita, el Gobierno espanyol tenia clients tan "democràtics" com Oman, Bahrein, els Emirats, Qatar i Kuwait. Paradoxalment, el Gobierno de Madrid que acusa Veneçuela de ser una dictadura, va vendre a aquest país, canons per a patrulleres i a Cuba, equips per a la seua policia. Curiosament també, Espanya va vendre a Turquia, material bèl·lic per valor de 168 milions. Altres destins de les vendes d´indústria bèl·lica espanyola van ser els països de la UE i de la OTAN, per valor de 1575,1 milions d´euros i els països de la UE però que no formen part de l´OTAN, amb una venda de 10,4 milions.

Com deia el bisbe Agrelo, la guerra és un negoci (un molt bon negoci) per a alguns, que són els qui s´enriqueixen a base d´embutxacant-se uns diners tacats de sang. Per això també el bisbe Sebastià Taltavull, amb valentia, es preguntava en un article al diari Ara, el passat 1 d´agost: "¿Com és pot aturar el comerç d´armes, que està afavorint que el mal encara s´estenga més i hi haja qui sempre ix guanyant amb la desgràcia dels altres?".

Segurament que el Sr. Rajoy i el seu ministre de Defensa podrien contestar aquesta pregunta del bisbe Taltavull i també la denúncia del bisbe Santiago Agrelo sobre la venda d´armes. Però no ho faran. I és que el Sr. Rajoy i el seu ministre de Defensa (o el d´Interior) podrien deixar de costat la demagògia i acabar amb una indústria que mata i que obté uns beneficis ben sucosos per a alguns, sí, però tacats de sang.

L´arquebisbe Agrelo també defensa una Església, comunitat de seguidors de Jesús de Natzaret, que no té per missió "portar bones raons, sinó bones notícies", és a dir l´Evangeli, la Bona Nova, que és sempre un missatge d´alliberament i de llibertat, no d´opressió. Per això l´arquebisbe Agrelo defensa també la necessitat d´una Església que, només des de la fragilitat, quan és dèbil, pot ser forta, mentre que no vol una Església forta, ja que quan més forta, més temptació hi ha a caure en la corrupció.

En la seua denúncia profètica, l´arquebisbe Santiago Agrelo assenyala, una vegada i una altra, el problema, i alhora l´escàndol de la fam, quan acusa els governs del Primer Món de ser els responsables d´aquest flagell, ja que "si no són criminals per condemnar a fam a una multitud de pobres, són culpables per ignorar-los". I per això l´arquebisbe es pregunta, i ens pregunta a tots nosaltres: "Els qui maten de fam milions de persones, si no són terroristes, ¿què són?".

L´arquebisbe Agrelo també denuncia la corrupció en la política i en l´economia, una pràctica basada en la mediocritat d´alguns polítics, que quan és "acceptada per una majoria de ciutadans, és la mare de la corrupció escandalosa d´una minoria de mediocres". I d´això alguns polítics valencians ens són exemple, desgraciadament!

A partir de l´Evangeli, i en sintonia amb el papa Francesc, l´arquebisbe Santiago Agrelo proclama que "una legalitat injusta és una injustícia legal". D´ací que també alça la seua veu per denunciar la indiferència d´Europa envers els refugiats, quan la impermeabilització de els fronteres, "han impermeabilitzar el cor" dels hòmens. Si a través de les fronteres passen els diners, però moren els pobres, vol dir que "les fronteres són l´evidència de la nostra iniquitat". Per a l´arquebisbe Agrelo, "els morts en les nostres fronteres són l´evidència que la política migratòria és criminal". I això hauria de fer reflexionar els governs i els ministres que condecoren imatges de la Mare de Déu, i alhora menyspreen les persones més vulnerables del nostre món. Amb aquesta actitud, el bisbe Agrelo proclama que per humanitzar el nostre món cal mirar els altres com a germans: "Només coneixerem l´altre si t´acostes a ell". L´arquebisbe Agrelo sempre ha defensat que abans del dret de les fronteres, hi ha el dret de les persones.

En el Fòrum "Cristianisme i Món d´avui" del febrer passat, l´arquebisbe Agrelo també va defensar el dret a celebrar la fe en la llengua del poble, com passa a París, a Londres o a Madrid, però no al País Valencià, on la nostra llengua continua prohibida.

L´arquebisbe Santiago Agrelo parla com parlava Jesús, sense ser políticament correcte, sense adular el poder, sense tancar els ulls o mirar cap a una altre banda, davant la dramàtica situació que viu una multitud de persones. Per això les paraules del bisbe Santiago Agrelo, com les del papa Francesc i les del bisbe Sebastià Taltavull, fan creïble la nostra Església, ja que parlen, no des de l´aliança amb el poder, sinó des de la denúncia profètica d´uns hòmens que, d´una manera radical (és a dir, des de l´arrel de l´Evangeli) esdevenen testimonis del Regne.

L´arquebisbe Agrelo, com el papa o el bisbe Sebastià, no viuen tancats (i aïllats) en un palau d´ivori, sinó que, com Jesús de Natzaret, van pels carrers i per les places i s´acosten a la gent. És així com Agrelo es va desplaçar a les reixes de Ceuta i de Melilla, per denunciar una política migratòria antihumana i, evidentment, anticristiana. O com el papa va anar a Lampedusa.

Com enyorem al País Valencià pastors com l´arquebisbe Santiago Agrelo o el bisbe Sebastià, que amb una veu profètica denuncien les injustícies i les opressions dels poderosos, i obrin camins d´alliberament i de llibertat per als pobres. És d´aquesta manera, amb humilitat i senzillesa, i alhora amb valentia i coratge, que l´arquebisbe Agrelo i el bisbe Sebastià, amb els peus enfangats (i no sobre la moqueta) mostren el Déu dels cristians, que no és el Déu dels poderosos o dels opressors, sinó el Déu dels oprimits, el Déu que "dispersa els hòmens de cor altiu", el Déu que "derroca els poderosos del soli i exalça els humils" (Lc 1:51-52)