Després de la ressaca electoral han sorprès algunes declaracions de figures importants de la política valenciana. Tal vegada, la que més, segurament per transparent, la de Joan Ribó, quan és preguntava «si ho hem fet bé, per què no s´ha tingut en compte en les urnes?». Una primera resposta que ha sorgit als debats de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDaD) és que l´equidistància ja no funciona, ja no suma més, ni electoralment ni socialment. I al contrari del que pensen els grans teòrics del populisme, l´equidistància, o voler situar-se al centre del cos social fugint del que representen les contradiccions socials i nacionals, difícilment donarà més del que ha donat a les darreres eleccions. Almenys al País Valencià, el sostre electoral de les forces del canvi a partir d´una hipotètica centralitat/equidistància serà encara més clar.
La raó fonamental de per què ha deixat de funcionar una determinada forma de centralitat política, basada en eixa equidistància respecte als valors en què es basen en les idees d´esquerra i dreta, rau en el fet que la societat real, aquella que produeix i reprodueix dia rere dia els mitjans per a poder viure, no va fent-se cada dia més homogènia i compacta, sinó que cada vegada està més polaritzada en una minoria enriquida, centralista, espanyolista i corrupta fins a la vergonya i una majoria cada dia més i més empobrida, més espoliada i amb una perspectiva de major empobriment. En la societat real no s´estan escurçant les distàncies econòmiques i socials i, per tant, les diferències polítiques en el conjunt de la societat es fan cada dia més grans.
I és també més gran la distància que separa el nivell mitjà de vida del País Valencià i la mitjana estatal. Ara ja som un 12 % més pobres, i continuem patim una espoliació fiscal de l´ordre del 6 % anual. Un percentatge que equival a uns 6.000 milions d´euros que viatgen cap a Madrid cada any via impostos i no tornen ni com a finançament del govern autonòmic, ni com a inversions en infraestructures; simplement no tornen.
S´ha pogut constatar els límits de construir un discurs electoral amb idees força populistes, com ara el lema de A la valenciana, que pot quedar molt bé però que molta gent ho ha valorat com a buit de contingut, o com ara el tema de la denuncia de la corrupció, que havia segut parcialment útil per a desallotjar el PP del govern valencià, però que deixa de ser-ho, perquè ja està amortitzat, sobretot quan les polítiques alternatives concretes que es fan ara no resolen les necessitats bàsiques de la gent i del país.
I ací caldria reconèixer un fet que no per lamentable deixa de ser real: després d´un any de governs del canvi, la majoria de la gent no vivim millor, sinó que continuen lliscant a pitjor, i el País Valencià tampoc millora. És veritat que no anem a pitjor pels nous governs, només caldria, però també ho és que amb la doble percepció de la gent, la ideològica o com a forma de pensament i la material, en funció del dia a dia de cadascun/a, els nous governs no han segut capaços de capgirar la direcció ni de transmetre la idea que millorarem. Entre d´altres raons perquè les autonomies concebudes com una simple descentralització administrativa del govern espanyol no donen per a molt més.
