El sí del PNB als Pressupostos de 2017, a canvi d´inversions i una rebaixa de la quota basca, fa inevitable la pregunta: Compromís també hauria d´haver pactat barata inversions al País Valencià? Per als pragmàtics que subordinen les idees als resultats la resposta és sí. Per als idealistes que anteposen els principis a les conseqüències la resposta és no. Uns i altres tenen raons que la deontologia podria explicar millor que la política, ja que pactar amb el partit de la corrupció planteja un dilema moral com el que aborda Dostoiesvki en Els germans Karamàzov, quan Ivan pregunta a Alyosha si aprovaria la tortura d´una xiqueta en el supòsit de ser condició necessària per aconseguir la felicitat de la humanitat. Mutatis mutandis, dir sí als comptes del PP barata milions és la versió actualitzada d´aquest dilema.

Si han arribat fins ací, hauran descobert ja que en aquesta qüestió no em prenc seriosament a Maquiavel, ja que sóc dels que pensen que el fi no justifica els mitjans i que qualsevol mitjà s´ha de justificar per sí mateix. Perquè no hi haja cap dubte: dir sí als pressupostos és legitimar un partit definit com organització criminal, servint les compensacions com a dormidora per alleugerir la mala consciència. I això és inacceptable. Només un marc ètic i moral pot ennoblir la política i retornar-li el decòrum; i per al PP, ara per ara, l´ètica era verda i se la va menjar un burro i la moral un arbre que dóna mores.

La meua hipòtesi —fal·lible com la d´aquells que, per no mercadejar Compromís amb els Pressupostos, en deriven una pèrdua d´inversions que recorda els comptes alegres de la famosa lletera— és que el pacte amb el PNB té per al PP segones intencions: posar gelosos als catalans per a què tornen a la política del peix al cove. I en eixa maniobra,Compromís no fa falta; destorba, que és el que fa un tercer quan dos flirtegen fins arribar a les més horitzontals conseqüències. Rajoy i Montoro no volen fer l´amor als valencians, només fotre. Com els Ropper, vaja.