El que faltava per a un qüè: la Generalitat ha de pagar la sanció de la Unió Europea per haver falsejat el dèficit, amagant factures, des dels temps de l´alt imperi zaplanista fins a l´època absolutista del campsisme. Com si no tinguérem prou amb el deute bilionari —amb b de Bill (Gates)— que Zaplana i Camps ens deixaren. Com si no fóra disgust suficient l´infrafinançament. Com si no patírem un pla d´inversions estatals més net i escurat que l´esquelet d´un dinosaure tal com s´exhibeix en un museu d´història natural. Com si tot això fóra poc, ara ha parit l´àvia de la multa europea. I què passarà —es preguntaran vostès— amb el duo Zaplana-Camps? Passar, no passarà res. Ells es rascaran la panxa i nosaltres la butxaca. La multa de Brussel·les la pagarà la Generalitat i, per caràcter transitiu, tots els valencians; quan el sentit comú diu que, si ells van fer la malifeta, ells l´haurien de pagar.
I ací és on volia arribar; puix la impunitat dels dos carcamals és tan pedant que sembla narrada per Molière. Poques coses resultaven tan indignants com veure´ls tirar de veta contraent deute nou per pagar deute vell. Tirant la casa per la finestra del Micalet mentre els deutes es desbocaven com els cavalls de l´Apocalipsi, i manejant les finances de la Generalitat com si fos el Monopoly. Un miracle que el cobrador del frac no hi haja tocat a les portes. Així que passarà el temps i tots dos seran un record borrós que no canonitzarà la nostàlgia.
Recapitulem: Zaplana i Camps volien perpetuar la seua memòria a través d´obres faraòniques, però seran recordats per les grans piràmides de deutes; l´ombra de les quals ens perseguirà durant anys com la Rebeca de Hitchcock, aquella difunta primera esposa que continuava present en la casa i de l´ombra de la qual no hi havia forma d´escapar. Podem criticar els dos expresidents, però no podem castigar-los ni tan sols com diu Serrat: «Mándeles copiar cien veces que esas cosas no se hacen». Res nou, però amb la frustració de sempre.
