Quan penses que la justícia espanyola està tan mal que ja no pot estar pitjor, una notícia et recorda que el deteriorament no té límits, i que no hi ha res que estiga tan mal que no puga empitjorar. Mentres llegia l´últim informe del Fòrum Econòmic Mundial, que situa Espanya en el lloc 58 del rànquing d´independència judicial, escolte per ràdio que el sistema belga per extradir el president Puigdemont és «molt garantista», i per tant cal «afinar-lo» perquè les lleis no estan per a ser complides, sinó per a ser adaptades (al gust del PP, clar). Qui diu això no és un qualsevol carregat de gintònics en un bar de carretera a les tres de la matinada, sinó el ministre de Justícia reconeixent implícitament que el nostre sistema judicial és menys «garantista» que l´europeu. Així s´explica que al rànquing d´independència judicial Espanya figure més a prop de Botsuana que de Bèlgica. I no és conya; ja que Botsuana està en el lloc 57 i Bèlgica en el 20. Justícia de país tercermundista. No em fa feliç constatar-ho.
L´arrancada de rossí del ministre esdevé parada de burro quan la Comissió Europea es nega a convalidar el desig de la Moncloa d´un nou sistema d´extradició. Del tric al trac descobrim que la distància que ens separa d´Europa és com el «Mar y cielo» de Machín: «En la distancia parece que se unen; mejor es que recuerdes que el cielo es siempre cielo, que nunca, nunca, nunca, el mar lo alcanzará». Distància que eixampla la imputació d´un delicte inexistent (sedició) -no ho dic jo, ho diuen 150 catedràtics de Dret Penal-, que ens equipara a les dictadures que el fan servir contra els opositors. Som un país on judicialitzar la política i polititzar la justícia són dues cares d´un mateix problema. Un país amb presos polítics, mitjans submisos, sospites de frau electoral i intel·lectuals que renuncien a dir-li la veritat al president nu. L´únic que ha dit el que li ha sortit dels borbons és el rei emèrit: «Tot el que està passant a Catalunya és culpa d'aquests del PP». Curiós, no?
