S´ha acabat la broma. Els catalans ixen hui al carrer amb un esperit reivindicatiu que ja no és el de 2017 ni serà tampoc el de 2019. Catalunya se´n va. Perquè és voluntat majoritària dels catalans, però també perquè l´unionisme ha sigut un Titànic en busca del seu iceberg. Tot va començar el 2006 amb Mariano Rajoy recollint firmes contra l´Estatut, va continuar al Congrés presumint Alfonso Guerra d´haver «cepillado» el text, i ho va rematar el Tribunal Constitucional passant-li de nou el raspall. Entre tots deixaren l´Estatut més afinat que el passamà d´un asil. Inconscients com Lluís XVI, rei de França, que el dia de l´assalt a la Bastilla escrivia al seu diari: «Hui no ha passat res».
I com si no haguera passat res, dotze anys després Pedro Sánchez se´n puja a la màquina del temps i proposa tornar a l´Estatut. Però allò que podia haver servit en altres temps, no serveix en l´actual escenari. L´Estatut ja no és el galant ben plantat que un dia va seduir els catalans. L´unionisme tingué l´oportunitat de respectar la voluntat dels catalans i la desaprofità de la pitjor manera. I «les oportunitats —com va dir William George Ward— són com les albades: si un espera massa, se les perd». En 2006 l´Estatut era l´única finestra que estava oberta i la tancaren. Quin sentit té obrir-la ara, quan els catalans han trobat la clau de casa i comencen a obrir la porta?
D´ací uns anys, quan Catalunya siga independent i s´estudie aquest període, hi veurem un cas clar d´acció-reacció. En política, com en física, cada acció genera una reacció en sentit contrari. És la tercera llei de Newton i de Perogrullo que anima a dialogar per resoldre el litigi. Però perquè dos dialoguen han de saber que són dos; i ací n´hi ha un que es pensa que només n´hi ha un, i que entre dues legalitats en conflicte la catalana no pinta fava. Per això declaren il·legal el referèndum de l´1-O. Aliés al tsunami popular com la noblesa durant la Revolució Francesa: «Venien tallant caps i nosaltres seguíem pentinant perruques».
