Dimarts 18 de febrer, Levante-EMV ens sorprenia amb la informació i publicació de fotografies d´una solsida ocorreguda en el mur nord-oriental de les sitges de Burjassot, per si alguna persona lectora no ho sap, les sitges conformen un espai històric i artístic que és monument nacional. Entre els cartells exhibits en la manifestació convocada per a la vesprada d´eixa jornada, hi havia un que exigia responsabilitats a les administracions. La pregunta complexa és: quines administracions? Dit d´una altra manera, com s´ha arribat a este despropòsit final?
Ferran Braudel assenyalava com, en l´edat moderna, darrere dels avalots populars solia haver-hi una crisi alimentària, sobretot de pa. En el cas de València, Ernest Belenguer Cebrià va mostrar com la falta d´aprovisionament de blat va abocar als motins de febrer de 1484 i, ja en el canvi de centúria, en abril de 1503, davant un problema similar, la resposta ciutadana no va ser menys contundent. En efecte, la gent que passava gana va atacar els responsables de l´aprovisionament: «La gent replegadissa ab crits e avalots anaren dreta via a casa del Racional volent invadir aquella e començant a tirar-li pedres dient ab crits e avalots moltes paraules prolixes de recitar». L´arribada de les forces del governador no pogué impedir la crema de cases i molts altres disturbis. Així mateix, en el rerefons de la revolta agermanada també hi havia la qüestió del subministrament de gra.
Estes crisis periòdiques motivaren els jurats de la ciutat de València a construir unes sitges en el lloc proper de Burjassot aprofitant les condicions del terreny i climàtiques. Les coses es feren ben fetes. Primer provaren per vore els resultats fent-ne uns pocs depòsits; després, vista la conveniència va continuar no sols la construcció de sitges, sinó també de dependències annexes, entre les que hi havia dos llotges, magatzems i l´ermitori de sant Roc. El període de construcció es va dilatar fins a que el 18067, Carles IV declarà acabat l´edifici. El forment, arribat normalment de Sicília, a més de l´almodí de la ciutat i de les seues botigues annexes, era canalitzat cap a Burjassot, i després, al llarg del segle XIX i encara a les primeries del segle XX es feia servir fins i tot com a depòsit de sement per a plantar en la temporada següent.
Després d´uns cinquanta anys d´inactivitat productiva, en les acaballes del règim franquista, varen ocórrer dos fets paral·lels: l´acabament de la cura i custòdia que la família d´estatgers en feia del monument i la cessió d´ús que l´ajuntament de València en va fer al de Burjassot. A partir d´ací comença una situació d´indefinició les conseqüències de la qual han estat, malauradament, evidents per tots.
En el mentrestant s´han anat produint, però, moltes crides d´atenció. D´una banda els estudis que, del monument s´han fet des de diverses disciplines -imprescindible citar els de Roberto Blandes Andrés i el de Luis M. Expósito Navarro en el camp de la història- i, així mateix, una resposta ciutadana organitzada envers el deteriorament del monument. D´altra banda és forçós assenyalar com, des del moviment veïnal, s´han fet nombroses crides per a la conservació de l´edifici, consistents algunes en aspectes tan elementals com ara l´impedir que no entraren els camions d´espectacles al monument («més trànsit suporta el pont del Reial» arribà a afirmar un responsable municipal), o que s´acabaren els espectacles pirotècnics disparats directament sobre les sirges.
Així mateix l´associació de veïns Nucli Antic i l´Almara de Bujassot ha editat dos especials de la seua revista adreçats a la investigació, divulgació i crida per a la conservació i aprofitament didàctic i, fins i tot turístic, de l´edifici. Així mateix des de la Federació de Veïns de Burjassot s´han produït entrevistes en els responsables (?) de les diverses administracions municipals de València. Resultat: paraules.
No deixava de ser irònica la presència, dimarts a migdia, de l´alcalde del cap i casal, Joan Ribó, als peus del monument. Des de la Federació de Veïns s´havia demanat una entrevista amb ell, atenent al seu coneixement de Burjassot, ja que Ribó va estar un dels dinamitzadors del cine-club Joan XXIII en les acaballes del franquisme. L´entrevista la va derivar, a principis d´any, a uns subalterns amb el resultat ja indicat: paraules. El consistori valencià és el primer responsable -no des d´ara, clar- perquè ell és el propietari, i no pot excusar-se en que fa quaranta-cinc anys va haver una cessió d´ús. I no pot al·legar ignorància, en primer lloc, perquè és la seua obligació la cura i custòdia del seu patrimoni i, en segon lloc, perquè estava advertit, en no poques ocasions i motius, pel moviment veïnal de Burjassot. Això és eludir les responsabilitats, a més de denotar una enorme falta d´imaginació, ateses les enormes possibilitats didàctiques que la visita cultural al monument possibilita.
Mentrestant, vora el mur desplomat se succeïen les lamentacions i declaracions. A remarcar les d´un responsable cultural (?) que passarien per un bon acudit si no fóra pel tema del què estem ocupant-nos: «ha passat el que ha passat perquè ha plogut molt». Ara que tampoc es va quedar curta la ràdio pública de, suposadament, tots els valencians que, en l´informatiu de les 14,00 hores de dita jornada no va fer absolutament cap referència al què havia passat a Burjassot.
De res han servit els informes del Consell Valencià de Cultura, de res han servit les apel·lacions del moviment veïnal per a que hi haguera un organisme estable que aglutinara totes les administracions implicades: l´Ajuntament de València, com a propietari, el de Burjassot per ser on està ubicat i les administracions autonòmica i estatal, atès el caràcter de monument nacional de l´edifici. Esperem que esta desgràcia siga el lamentable esperó per a que comence una nova etapa de restauració i consideració del monument que tan important va ser, i és, per a la ciutadania valenciana.
