Meferim-nos, exclusivament, al nostre estimat país, al país dels valencians. Existien línies roges que ningú no gosava traspassar. Aparegué un president, nat a Cartagena, que va saber injectar a la nostra societat, advertint-nos-ho obertament, uns valors desconeguts que ho van trasbalsar tot. En el món dels nostres llauradors, per exemple, la delimitació de les fites, simples senyals clavades a terra, passava de generació a generació sense que hi haguera pel mig res més que una encaixada i un home honest, la coneguda figura de l´home bo, savi conciliador en qualsevol litigi, que ningú no qüestionava. Aquell president, però, va convertir el camp en una miserable oportunitat de fer negoci a gran escala. La via lliure a l´avarícia, com molt bé reflectix Rafael Chirbes, autèntic cronista de la nostra indecència, va arrabassar bona part del nostre paisatge i de la nostra ànima. No sabíem que el territori projecta la personalitat i qualsevol foraster que venia a les nostres contrades no podia mostrar per elles, ni per nosaltres, el respecte que els propis valencians negàvem o oblidàvem. La nostra era una terra exposada al saqueig i nosaltres en formàvem part.
En el món dels mitjans de comunicació, un exemple més, aquell seductor va oferir-nos una gran pantalla en què contínuament véiem reflectides les agressions a la intimitat, a la veritat, al seny. Grans estrelles d´una faràndula aliena a les nostres sensibilitats i interessos van omplir de falsedats, d´hostilitats, d´intrigues i traïcions les nostres llars i ens van ensenyar a resoldre qualsevol problema mitjançant querelles. L´home bo era mort i per un fill es podia matar sense deixar de parar la mà per arreplegar un grapat de xavos, havent-lo exposat convenientment a la plaça pública. Aquells ridículs personatges ens van ensenyar a no refiar-nos del veí, a dubtar de l´honestedat de les persones, a ser inclements. D´aleshores ençà, la malvolença s´ha estés com la lava llefiscosa d´un volcà a totes les esferes de la societat i hem aprés a litigar abans que a dialogar. Tots som enemics i, potser per això, ara, el Síndic de Greuges i la conselleria del ram de l´educació posen els professors en el punt de mira. De manera que tots, absolutament tots, som culpables fins que no demostrem el contrari. ¿Soc un exagerat, un arrogant primmirat, o hauré de canviar el temps verbal d´aquest escrit i passar-lo tot al present?
