A finals dels anys noranta, el grup de rock rural de Riba-roja del Túria, Bajoqueta rock feia una cançó titulada La taronja no funciona. És una cançó de to desenfadat i festívol però alhora, entre línies, feia evident la dramàtica situació del camp valencià i la seua agricultura. La taronja que durant quasi dos segles havia estat un dels principals motors econòmics del País Valencià, havia deixat de funcionar.
Ara, vint anys després, la situació en lloc de millorar, ha empitjorat. En la campanya cítrica d'enguany el preu de les taronges ha tocat fons, de fet preu i taronges estan literalment per terra. Una dura i trista realitat que llauradors i llauradores estan patint mentre escrit estes ratlles.
Però voldria analitzar breument com hem arribat a la situació actual. Des que es va introduir la taronja a les nostres terres, a finals dels segle XVIII, la seua rendibilitat ha estat un èxit pràcticament durant dos segles. Però és als anys 80 del segle passat quan comença, lentament però persistent, a donar senyals d'alarma i d'esgotament. Els motius han estat diversos: difícil competitivitat enfront els latifundis andalusos, murcians o del nord d'Àfrica, la manca de modernització del camp valencià i la manca de planificació agrícola per part de l'administració estatal i autonòmica. I darrerament, en 2016, l'aprovació del tractat comercial amb Sud-àfrica, que ha estat el tir de gràcia per una mort anunciada.
Ara és la Unió Europea la que marca les directius de les polítiques agràries dels estats membres i tradicionalment, des de 1986 que Espanya en forma part, l'agricultura valenciana ha estat la moneda de canvi per aconseguir altres objectius estatals. Com ara la implantació de Telefònica, el Santander o Repsol, per ficar un exemple incòmode. O afavorir els interessos del sector del vi, de la llet o càrnics. Tot sempre en contra dels interessos dels llauradors i llauradores valencians.
Però, ¿per què no han estat atesos els interessos valencians que són igual d'estratègics o importants per a l'economia de l'Estat? Doncs passa igual que el sistema radial de carreteres o de l'AVE. Ens han deixat de banda o estem a la cua. Perquè els valencians mai hem pintat fava en la política espanyola. Perquè mai fins ara hem tingut polítics o polítiques valencianes que hagen reivindicat en el Congreso solucions per als problemes valencians. Hem hagut d'esperar fins ara, fins que a Madrid Joan Baldoví ha donat visibilitat al problema davant la situació d'emergència que està patint la taronja valenciana. O també des de Brussel·les, on Jordi Sebastià ha tret els colors i les contradiccions als partits que a València voten una cosa però que en Europa voten en contra dels interessos de valencians i valencianes.
Estem a temps per demanar l'aplicació de la clàusula de salvaguarda, d'exigir la mateixa seguretat alimentària i control fitosanitari contra els pesticides il·legals i demanar ajudes compensatòries per als nostres llauradors i llauradores del sector dels cítrics. I no anem a parar fins aconseguir-ho.
Estic convençuda que la crisi d'enguany de la taronja marcarà un abans i un després pel que fa als interessos valencians en Europa, perquè ara tenim una veu alta i clara tant a Madrid com a Brussel·les que fa d'altaveu de les reivindicacions de l'agricultura valenciana: no deixarem de reivindicar i defensar els interessos de valencians i valencianes. I qui canvie de vot segons estiga a València, Madrid o Brussel·les, quedarà ben retractat, com ha passat ara amb la crisi de les taronges.
