F rancesc Diago va nàixer a Viver el 1560 i moriria a València, el 1615. Frare dominicà i historiador de relleu, arribà a detentar diversos càrrecs, dins l'orde, tant a Barcelona com al convent valencià, per la qual cosa és un dels pocs historiadors del barroc que ens ha deixat obra seua sobre els dos costats de la Sénia. Va ser nomenat cronista de la Corona d'Aragó, el 1615, poc abans de la seua mort. Els interessos de Diago, en matèria historiogràfica, foren diversos, i va escriure història del regne valencià i de les terres catalanes. Ara bé: la seua obre més reixida deu se uns Anales del reyno de València, que es publicaren en dos volums (València, Pere Patrici Mei, 1613). Aquests annals s'inicien amb una descripció del regne de València i continuen amb un recorregut per la història antiga valenciana i espanyola en general, on l'autor dóna cabuda a alguns cronicons i falsos, d'ús a l'època. És per això que, tot i el seu esperit crític, Diago no s'està d'incloure algunes de les fal·làcies històriques que eren generalment acceptades en el seu temps, tot i que no arriba a caure en les fabulacions de Beuter, a qui ataca sovint. Va deixar, també, uns Apuntamientos, que només es publicarien al segle XX.
El pare Diago va publicar, també, algunes vides de sants, com ara la de sant Vicent Ferrer ( Historia de la vida, milagros, muerte y discípulos del bienaventurado predicador apostólico valenciano san Vicente Ferrer?, Barcelona, 1600 i 1611), la de sant Ramon de Penyafort ( Historia del beato cathalán barcelonés san Raymundo de Peñafort?, Barcelona, 1601) i de sant Pere de Luxemburg ( Historia del bienaventurado cardenal san Pedro de Lucemburgo, Barcelona, 1605), entre d'altres.
L'esperit erudit i crític de Diago el converteix, segurament, en un dels millors representants de l'escola historiogràfica valenciana del barroc, i això, potser, perquè el dominicà valencià es va formar en el criticisme propi del món del renaixement, i no es va deixar portar en excés per les fabulacions ni per un excés de religiositat. Va significar, encara, un nexe d'unió evident entre les escoles historiogràfiques de Barcelona i de València i va estar normalment acceptat com una autoritat indiscutible i el seu interés pels sants era, llavors, una part més de la història. Les seues vides, ara, esdevenen exemples dels periples vitals de determinats personatges, i, encara, mostres de les devocions d'aquell temps.
