No ens sobra cap dona, cap. Ni tan sols les que menyspreen, perquè ignoren, el llegat rebut i els noms d'aquelles que van esbrossar els camins pels quals ara transiten. Juntes som més fortes.
La construcció de la igualtat efectiva és una responsabilitat que concerneix a tota la ciutadania, encara que les discriminades, agredides i assassinades per raó de sexe siguem les dones. Després de dècades denunciant aquesta barbàrie, i gràcies al treball incansable de diverses generacions, les dones aconseguírem el vot i altres drets i llibertats fonamentals, però encara queda quasi tot a fer per aconseguir la igualtat real. Necessitem la complicitat i el suport de tota la societat, especialment en un moment en què el discurs de la ultradreta amenaça amb desposseir-nos d'avanços irrenunciables.
La precarietat té rostre de dona, però val la pena posar-li nom. Per exemple el d'Isabel, que treballa a temps parcial, cotitza menys del que efectivament treballa, cobra un salari de misèria i suporta comentaris masclistes d'algun company. Un que, a més, cobra una nòmina un poc més decent, perquè la seua categoria professional es paga millor, malgrat ser un treball d'igual valor.
Isabel forma part d'un sindicat de classe, és una delegada que apodera les seues companyes perquè exigisquen els seus drets. Ella té el suport de moltes altres persones, que es fan ressò d'aquesta situació i s'organitzen per denunciar-la. Juntes, en les meses de negociació intentaran millorar la reclassificació professional de les categories, augmentar salaris, millorar condicions o limitar la contractació a temps parcial.
En el nivell següent, en les meses que s'ocupen del diàleg social, altres companyes i companys intentaran arribar a acords amb el Govern i la resta d'agents socials perquè es legisle garantint els drets de la classe treballadora i, en concret, els drets de les dones. Simultàniament, tancaran acords amb la patronal per garantir que els salaris no siguen inferiors als 14.000 euros anuals, i milloraran les condicions de vida de milers de dones en risc d'exclusió social.
En aqueix procés intervenen treballadores i treballadors, sindicalistes, administració pública, persones dedicades a la política, etc. Però en aquesta cadena hi ha, sobretot, dones feministes, la tasca de les quals és absolutament necessària per a canviar les normes i avançar en drets.
Siguem optimistes, hem avançat molt, pot ser que no prou per trobar-nos en l'escenari adequat, però sí per saber que no és possible la marxa enrere. La necessitat i importància que les dones ocupen espais en tots els sectors i àmbits, als carrers, als centres de treball, als ajuntaments, a les cooperatives, als mitjans de comunicació, a les direccions de les empreses, a la Inspecció de Treball i als mateixos governs, és compartida ja per amplis sectors socials. Tenim l'ajuda de tots els companys, de tantíssims homes que també desitgen una convivència social de respecte i d’igualtat.
Les necessitem a totes, el 8 de març CCOO donarà tot el seu suport a les mobilitzacions i convoca la vaga. Perquè tenim motius i propostes, i perquè ha arribat el moment de convertir en fets els drets de les dones.
