Quan la histèria i les posicions espúries afectaren la convivència social, sobre tot per polèmiques culturals i lingüístiques, algunes veus entre la intel·lectualitat valenciana es manifestaren per sobre qualsevol interès i guany partidista. Algú per sobre el lligam que l'obligava el pertànyer a una opció determinada. Aquestes persones anteposaren la seua dignitat intel·lectual al compromís material i polític que els havia, d'alguna manera, enlairat públicament.

Segurament va ser Joaquín Calomarde Gramage un dels més destacats entre els que hi volien propiciar una convivència social i cultural encara que fos perdent beneficis sectaris. No és estrany que un altre il·lustre valencià, Paco Burguera, situat nacionalitàriament en espai ben distint, fera cèlebre aquella frase: Calomarde el país está que arde. Un i l'altre no pretenien res més que dur pel camí del tarannà pacífic i constructiu les discussions que tant semblaven agradar als avalotadors professionals.

Calomarde, catedràtic de Filosofia, havia dedicat anys a la cosa pública i va tenir càrrecs de certa transcendència, però no li va costar gens ni mica deslligar-se i abandonar el partit conservador que l'havia fet diputat del Parlament espanyol en comprovar com la seua ètica no quadrava amb les directrius proselitistes.

Com a membre del Consell Valencià de Cultura, seguint la tradició d'independència de la institució, mai no va avalar res que no estiguera en absoluta concordança amb la moral que tan present tenia per professió però també com disposició personal.

Avui, quan sembla que la dignitat personal, la deontologia, la postura ètica i moral són reserves tancades a garjoles ben negres per tal que no donen que pensar a aquells que viuen en la mentida constant i en la xerrameca més buida i espúria, persones com Joaquín Calomarde se'ns apareixen com models personals i públics, com exemple de dignitat en una societat que oblida massa sovint que la persona sense decència no és sinó un indecent.