Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinió

És la llei

Ens hem de sotmetre a l´imperio de la ley, així, amb la modulació de veu més centrada en imperio, més concretament en la bilabial sorda, espetegant, fuetejadora, de la qual pot sortir, si et descuides, una agressió en forma de balí humit, d´aqueixos, imaginaris o no, ensumats pel rebregat ministre Borrell, que no pas en ley? Vol dir que tot el que està fora de la llei és il.legítim i, per tant, condemnable? No hi haurà la possibilitat d´emmotllar la llei als canvis que una societat democràtica madura, que no vol ser adotzenada ni manipulable, exigix?

Arran del pols de bona part del poble català, que demostra dia a dia la seua alta capacitat d´implicació cívica en un projecte comú, a l´Estat espanyol, i no al poble espanyol, siga quin siga l´abast semàntic del mot, podríem preguntar-nos, en un debat de sobretaula i amb la serenitat del diàleg constructiu, si hem d´escollir, com si foren dos elements excloents, com si d´una disjuntiva es tractara, entre llei o democràcia. La totalitat de forces unionistes, menys la desapareguda en els dolços efluvis de la paternitat, coincidix en que fora de la llei no pot haver-hi democràcia però potser s´obliden que el principi rector de la llei hauria d´assegurar les vies democràtiques. Si fem cas de Plató i de l´historiador Polibi, la democràcia, que seria el govern de la multitud, pot degenerar en «oclocràcia», és a dir, el govern resultant d´una gentada irracional menyspreadora de lleis que desconeix i manipulada per interessos personals que li són aliens. Però tota aquesta terminologia naix en una societat esclavista que distingia entre ciutadans i no ciutadans. En l´actualitat, el sistema públic d´ensenyament, obert a tothom, hauria d´assegurar , sense temors, una actitud crítica que desmuntara qualsevol aparell propagandístic d´intencions espúries i que incitara a una participació basada en la reflexió i el seny.

Mentre, recordant «El planeta de los simios» que vaig vore d´infant, on el simi més vell, el rector d´aquella societat futura, amb una veu greu i raspada, negava la realitat amb la irrefutable frase «és la llei», observe que el nostre particular Pantocrator, des de la reial talaia, amb el rictus de severitat ben cisellat al rostre, i protegit per una granítica guàrdia pretoriana, fa el mateix amb els més de dos milions de persones que reclamen un nou espai col.lectiu.

Compartir el artículo

stats