Ha plogut molt, des que Joan Fuster va escriure en gener de 1982 en Qué y Dónde: «El Piera és un personatge curiós: extrosko, passota, home de vastes i divertides lectures ¿no haurà estat seminarista? En tot cas és un animal de lletres, i mal aprofitat». D'aleshores ençà, han passat moltes coses i podem comprovar com Fuster no va encertar en els qualificatius de «passota» i d'«animal mal aprofitat», perquè, gairebé quaranta anys després, Emili Piera ens conta «com arribà a menjar, fins i tot bé, del periodisme» en el llibre Oficio de Lance (libro.com). Un llibre que parla d'ell mateix com a periodista i reflexiona sobre els tripijocs de l'ofici a l'estat espanyol des de les darreres flamerades del franquisme, en què encara li va tocar rebre ?un parell de detencions i un poc de presó?, passant per la Transició, fins arribar al moment en què, després de moltes notes, recopilacions i biografies, va començar la tasca de donar-li cos a aquest llibre ?juliol de 2014? quan es calculava que no menys de 8000 periodistes havien perdut la faena. Un moment en què, segons Piera, molts companys de l'ofici començaren a tenir dificultats per passar casa amb la seua professió. Eren moments de crisi econòmica; però, també, moments en què els usos digitals amenaçaven de convertir el paper imprés en antigalla. Piera es pregunta si la professió de periodista desapareixerà com estan fent altres oficis com el paleta, el fuster, el forner o es proletaritzarà com els advocats o els metges. Tal vegada, diu Emili, haja arribat l'hora de la mort del periodisme i, en el seu lloc, emergeix mà d'obra barata en la cultura actual en què tot treball s'enfonsa en els estrats fangosos de la robòtica.
Es nota que Piera encara veu amb nostàlgia aquell periodisme regular de paper pel qual la gent estava disposada a donar una moneda i que sembla que va nàixer en el segle XVII, a França, amb la impremta ja ben desenvolupada. La definició de periodisme que li agrada, i se la mira amb certa melangia, és la de Miguel Ángel Bastenier: «El periodista és un professional que té un poc d'escriptor, de sociòleg, de novel·lista, d'historiador, de polític, sense arribar a ser-ho del tot en cap cas. Per tant, el periodista és la suma de totes les coses que no és». Per a l'autor, es tracta d'un llibre que li haguera agradat llegir, però que no va poder trobar. Per això l'ha escrit. Una barreja de vida i l'ofici contat des de dins amb el criteri i la subjectivitat que existeix quan es parla d'un mateix. Un llibre dedicat als qui han fet del periodisme un ofici. I, especialment, als amics i referents de la professió: Pilar López, José Vicente Aleixandre i Josep Torrent, periodistes, in memoriam.
