Deu ser la moda hivern-primavera de l’extrema dreta i dreta extrema: catalogar com espanyol de bé només aquells que pensen com ells. Així que si vostè considera la discrepància una nosa a silenciar i no un dret a respectar, si el mobilitza un tros de percalina i no la corrupció sistèmica, si només veu espanyols i no veu pensionistes que no arriben a final de mes, si vol il·legalitzar partits que exalten l’independentisme i recolza partits que exalten el franquisme, si vol derogar la llei contra la violència masclista i expulsar 52.000 immigrants, si presumeix de no parlar la llengua cooficial; llavors, vostè és un supremacista, o un fatxa, o un homòfob, o un racista, o tot alhora. Ha superat la prova del cotó espanyolista. En resum: vostè és un «espanyol de bé».
Com tantes expressions de moda, «espanyol de bé» ha esdevingut condiment recuperat pels cuiners electorals del PP, C’s i Vox per elaborar el plat principal del seu menú electoral. Tres guisats programàtics tan carregats d’Avecrem, vull dir aznarisme, que tots tenen el mateix gust. I és que l’additiu no ha de ser mai l’ingredient principal. El menú, però, està servit: puré d’emocions xovinistes, amanida de passions catalanofòbiques i cruixent d’ibèric «español y mucho español». No sé vostès, però jo diria que eixe menú ja el van servir al restaurant andalús. Fou consumit com una delicatessen de gourmets exigents i ara tot són cagarrines. Doncs, que es prenguen un purgant i caguen; després, ja més solts, que siguen més destres a l’hora de triar menú el 28 d’abril.
Quan algú té èxit, li surten imitadors. Com deia un personatge de Borges sobre un xicot ben plantat: «l’admiràvem tant que fins i tot li copiàvem la forma d’escopir». I això fan Casado, Rivera i Abascal imitant Bolsonaro, nacionalista híbrid de supremacisme i conservadorisme que, com les mules, pensàvem que no tindria hereus. I ja veuen, tots tres porten camí de ser-ne una copia al carbó. Tres matxos molt matxos, és a dir, tres híbrids d’egua i ruc.
