Si pensem en el nostre passat escolar, de segur que ens vindran moltes imatges al cap: les relacions que mantinguérem amb la resta de companyes i companys, les diferents aules de l'escola, algun professor o professora que no oblidarem mai i, de segur, els moments viscuts al pati de la nostra escola.
Probablement, si existeixen dos espais especialment interessants a nivell relacional i socialitzador dins d'un col·legi, aquests són el pati i el menjador. No obstant això, sovint semblaria que la consideració d'ambdós espais no ha sigut justament valorada o reconeguda.
Si entenem que treballar la convivència als centres condueix a millorar les relacions i interaccions personals, inexorablement ens preocuparà el que passa als patis de les nostres escoles. Sabem, perquè ho observem diàriament durant eixa mitja hora, que certes activitats i jocs generen exclusió i competitivitat entre l'alumnat, i afavoreixen la segregació entre xiquets i xiquetes. Al contrari, altres jocs, que condueixen al joc cooperatiu, al desenvolupament simbòlic i a la diversitat en la composició dels equips, es juguen, moltes vegades, de manera anecdòtica.
Observar i mesurar l'ocupació dels espais per part de xiquetes i xiquets a un pati és una tasca que cal recomanar als claustres.
Aquesta anàlisi sol traure a la llum que, habitualment, el 75% de l'espai està sent ocupat pel 15% de l'alumnat. És justa aquesta distribució? Pot ser que inconscientment estem perpetuant una sèrie de dominis i de poders en certa part de l'alumnat (una gran minoria) simplement per costum i hàbit?
Si obrim una finestreta al que passa a la gran majoria de centres, el que probablement ens trobarem és que els xiquets ocupen els espais centrals del pati (on habitualment estan ubicades les pistes de futbol i bàsquet) i que la gran majoria de xiquetes (i xiquets a qui no els agraden aquests esports) ocupen espais perifèrics i més menuts. És açò una simple coincidència? És aquesta divisió natural?
En molts centres, donat que el joc del futbol és el principal motiu de conflictivitat al pati, s'ha decidit atorgar l'ús d'aquest espai a un curs diferent cada dia. Malgrat la bona intenció, la desigualtat en l'ocupació de l'espai segueix sent la mateixa. És aquesta mesura equitativa per a la resta d'alumnat? Jugar a futbol ha d'estar per damunt de qualsevol altre tipus d'activitat en un pati? No haurem convertit una opció en un gran privilegi?
Un pati sexista es caracteritza, principalment, perquè genera segregació en el joc —xiquetes i xiquets no juguen conjuntament—, i permet una repartició desequilibrada de certes activitats que habitualment sols agraden a un dels dos sexes.
La formació en temes de gènere és una possible solució per a molts centres. L'observació que les socialitzacions d'ells i elles són distintes tant als mitjans de comunicació, als rols familiars, al que observem del món, etc. ens ajudarà a entendre el perquè xiquetes i xiquets «trien» unes activitats o jocs en lloc d'altres. Si mirem amb les valuoses «ulleres violeta», ens adonarem que un pati igualitari no ho és simplement pel fet que les xiquetes puguen jugar a futbol.
Pensar un pati coeducatiu vol dir redissenyar els espais perquè siguen més diversos, més justos, més equilibrats, i integren propostes que atorguen el valor que mereixen altres habilitats i interessos.
Cal fer una crida a tota la comunitat educativa: famílies, alumnat i professorat per tal de revisar aquesta situació i subratllar la importància de repensar els espais i les infraestructures escolars. Són moltes les escoles que ho estan fent i que tenen una valoració molt positiva al respecte.
L'Associació per la Coeducació ofereix algunes eines per a ajudar a construir patis amb perspectiva de gènere: Patis vius, patis coeducatius.
