El final de la primavera comunicativa valenciana proposa l'aparició de l'obra dramàtica El concili de l'arròs / El concilio del arroz, en un format bilingüe, on el llibre edita les versions lingüístiques enfrontades o besant-se.
Un atent treball hemerogràfic i dramàtic, entre crònica parlamentària i comèdia erudita, de Joan Montañés Xipell, subtitulat «Ser o no ser paella, eixe és el dilema». Les arts de l'autor excel·leixen a elevar la categoria del Butlletí / Boletín Oficial de les Corts Valencianes, amb l'aplicació del To be or not be de Shakespeare a la capacitat política del Regne/País per a enfrontar-se sobre qüestions rigorosament banals sense resignar-se a usar cap argument racional ni a guanyar cap conclusió comprensible a favor de res ni de ningú.
En un debat històric de les Corts del remot 1987, sobre la petició de «Denominació d'Origen per a la Paella/Paella», s'aprecia encara ara, amb el verb del dramaturg cronista, l'enèrgica representació ideològica dels cinc diputats contendents, escenificats en un «concili» elegant, amb facúndia documentada i florida ironia. Amb el proponent de la impossible «Denominació d'Origen», el «popular» don Fernando, enòleg de Requena, hi destaquen el socialista don Segundo, economista d'Aiora; i don Alberto, mestre agrarista d'Aldaia i alcalde de Nova Esquerra d'Alaquàs.
Les arts del realisme màgic amb denominació d'origen de Joan Montañés Xipell van començar a excel·lir poc abans d'aquell 1987 parlamentari, en la revista Arnera del Col·legi Universitari de Castelló, a punt de convertir-se en l'actual Universitat Jaume I. I la capital de la Plana -on l'arròs havia desaparegut un segle abans, substituït per la taronja, que ho està fent ara-, va veure arribar la caòtica modernitat urbana.
I va arribar-hi amb una de les empreses vitals en què Xipell dibuixa i escriu amb l'enginy i capacitat universal de «concili: el diari que estàs llegint, o siga, el Levante-EMV com a ecosistema comunicatiu del corredor mediterrani de nord a sud, que amb l'edició LevantedeCastelló, ha construït un testimoni i instrument imprescindible d'una ciutat i d'un país que necessiten comunicar-se i comunicar.
Eixe ecosistema amable, democràtic i creatiu ha crescut i ha excel·lit com una crònica plural i cívica, incapaç de perdre la capacitat crítica i el bon humor, autèntic periodisme de no tancar mai, de quiosc on conversar, d'idees i d'emocions, obrint les pàgines dels dies de la ciutat, amb semàntica crítica o amb la glossa inversemblant de la paella, fins ara, al final de la primavera.
