Suscríbete BLACK WEEK

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinió

Guadassuar

Escolte «El robatori del terme», un recull de seixanta-sis cançons presents encara en la memòria col·lectiva de la gent de Guadassuar. Els intèrprets són tots del poble, llevat d' Amparo Hurtado, «Si a la porta m'assente» i Pep Gimeno 'Botifarra' que enceta el disc amb la cançó de batre «La faena és el dimoni».

Les cançons són els acompanyaments de tots els moments d'una vida sense internet o xarxes socials. Cançons de bressol com 'El meu xic'; escatològiques, com 'Caguerà de bou'; vinculades a festivitats o dies assenyalats com 'Ja ve la salpassa', 'Senyor rei, jo estic ací', 'A la fira no vages'; infantils, 'Arre, burret'; iròniques, 'Si festege o no festege', 'S'ajuntaren tres fadrines', 'Gori-gori cementeri' o 'Les xiques de la Ribera' i sobretot el bolero (ball popular de ritme binari) i la xàquera de Guadassuar (ball popular valencià de tipus solemne, amb acompanyament de dolçaina i de tabalet) que enceta les danses.

Per a una filla d'Algemesí, Guadassuar és més que un poble veí, és un poble amic i parent. Nosaltres hem tingut sempre dos fires: la nostra, de sant Onofre, al juny i la de Guadassuar per sant Vicent de la roda. Però les danses, ai, les danses!, són les de Guadassuar.

Les danses són una «successió de passos, de bots o de posicions executats segons un orde i un ritme determinats» i més que res són els «balls populars valencians de carrer», encapçalats pels caps, la «persona que guia la dansa». Anar (o estar) en dansa té el valor d'«estar ocupat, estar en plena activitat» i, per extensió, el cap de dansa és la «persona que dirigix una empresa».

Guadassuar està en festes en el moment que llig l'article. Una setmana, la següent a la Mare de Déu d'Agost i a sant Roc, en què tot el veïnat participa unit per una cadència, uns passos senzills i una voluntat ferma de ser poble. És una setmana per als festers de l'any, els menuts que s'estrenen, les parelles veteranes, les colles d'amics i els veïns dels carrers que obrin les portes per a viure, per uns dies, més fora que dins de casa. Quan escoltes «Vingué una forastera» en la veu d' Àngel Pérez de l'associació Amics de les danses, saps que està en les nostres mans diluir-nos com a societat en un món desllavassat o afermar-nos en el voler de definir el nostre futur, reclamar el nostre lloc en el món i en els pressupostos d'Espanya.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats