El PSOE està a punt d’aconseguir el seu objectiu: unes noves eleccions generals, si no es produeix, en el darrer moment, una catàstrofe demoscòpica contra les seues expectatives. Per molt que Sánchez i tota la seua cort de corifeus parlamentaris i mediàtics ho neguen, l’aposta per repetir eleccions resulta molt interessada, alhora que inconscient. Ningú no pot negar que els cants de sirena que marquen les enquestes està fent que el PSOE vulga intentar millorar la seua representació al parlament, sense tenir en compte el perill que engendra una nova contesa electoral si augmenta l’abstenció, ja que aquesta podria afectar el vot situat més a l’esquerra i possibilitar el triomf de la dreta.

I en aquest periple, el PSOE menysprea de manera gairebé sàdica els partits que el van elevar als altars del govern espanyol. Recordem que Pablo Iglesias, al capdavant d’Unides Podem, fou l’artífex de l’exitosa moció de censura contra el PP de Rajoy, a canvi de res. Però, sense cap tipus de remordiment ni vergonya, Sánchez és capaç de pagar-los amb les miserables monedes de la indiferència, la humiliació, la fatxenderia i la prepotència de qui es creu amo i senyor del xiringuito. No debades els poders fàctics han dipositat en la seua candidatura i en la seua persona el millor mitjà per tal de mantenir l’statu quo provinent d’una transició franquista inacceptable.

Sánchez és el paradigma del polític professional, el clàssic pessebrista del PSOE des de ben jovenet, que ha sabut viure de la política gairebé tota la seua vida. Ha ocupat càrrecs d’assessor, Regidor de Madrid, Diputat al Congrés o Conseller de Caja Madrid, justament en l’etapa més corrupta de Miguel Blesa, quan no qüestionava les Targetes Black, ni els crèdits irregulars als amics o les jubilacions milionàries als directius. I de sobte, es converteix en un militant socialista radical. Quina casualitat! Tot just quan el PSOE s’enfonsava en la misèria electoral davant l’impressionant creixement de Podem. Alguna cosa s’havia d’intentar. I Sánchez ho va encertar. Va saber fer la millor actuació teatral de la seua vida: tractar de semblar-se a Pablo Iglesias per tal de fer tornar al seu ramat la immensa quantitat de vots que se li havien escapat per l’esquerra.

I a hores d’ara, el PSOE de Sánchez encara no en té prou. Aspira a arraconar a Unides Podem a la mínima expressió, tot tirant-li les culpes d’una repetició electoral. Sap que compta amb els poders de la banca, els mediàtics -fins i tot els de la dreta més dura- o els de la patronal, però no té tots els asos en la mà, ja que haurà de contrarestar el poder del sentit comú de la ciutadania, que està més que farta del teatre polític; que no s’empassa els enganys i les sobreactuacions d’un PSOE que ha buscat des d’un principi unes noves eleccions; perquè la gent encara té memòria i recorda aquella entrevista de Jordi Évole a Sánchez, a qui se li va escapar la confessió que ara el delata plenament: que si vol governar, mai no ho podrà fer amb Unides Podem. I ho està portant a la pràctica com a bon serf de l’establishment i dels poders fàctics que és.