Més de 500 persones dormen al carrer a la ciutat de València, segons una informació que Patricia Gavilà publicava en estes pàgines de Levante-EMV. Més del 60 per cent són estrangeres i prop d'un 30 per cent hi arribaren fa menys de sis mesos. Al voltant de 200 dormen en albergs i centres d'acollida. És el resultat d'un estudi que l'Ajuntament de València i diverses ONG han iniciat per a analitzar la situació de les persones sense llar. Una iniciativa molt encomiable en els temps que corren. Sobretot si tenim en compte que vivim ancorats en la nostra zona de confort quotidiana, protegits pel nostre implacable individualisme. Exactament en allò que els sociòlegs anomenen procés postmodern d'individualització. Hi haurà un espai d'exclusió més humiliant que dormir al carrer de la ciutat o en llocs d'acollida? He dormit al carrer en alguna ocasió quan era un estudiant a Barcelona i puc assegurar que és com experimentar en carn pròpia la marginació absoluta del sistema.
Estes són les xifres, però caldrà veure, una per una, les circumstàncies de les persones: circumstàncies familiars, de procedència, de salut, els conflictes que arrosseguen, etcètera. La Universitat de València analitzarà els resultats del qüestionari que els prop de 600 voluntaris han realitzat a les persones sense sostre i emetrà el pertinent informe. Una tasca que cal destacar en benefici de la solidaritat i l'empatia amb aquells i aquelles que viuen als afores del sistema de protecció social.
Precisament, una altra informació de Mónica Ros assenyalava que la comissaria de Sapadors de València està donant cites per a atendre sol·licituds d'asil als migrants d'ací any i mig. Este desficaci de l'administració pública, de la qual la comissaria de Sapadors és víctima de la falta de mitjans del Ministeri de l'Interior, converteix els sol·licitants en persones sense la possibilitat de poder viure amb dignitat, sense documentació no poden optar a necessitats tan essencials com obrir un compte al banc, pagar el telèfon, sol·licitar ajudes de l'Administració o llogar un pis, segons denuncia València Acull. Esta situació els obliga a viure de l'economia submergida i de treballs amb condicions d'esclavitud. Qui no ha vist un migrant negre passant pel seu costat i s'ha preguntat: De quin país vindrà? Com es guanyarà la vida? Quines circumstàncies haurà passat fins arribar ací?
Hem de ser obligatòriament solidaris amb ells? Allà cadascú amb la seua consciència, però hauria de ser una qüestió de decència ètica de la societat occidental del benestar, sobretot tenint en compte que el món està que bull amb guerres, injustícies socials, assassinats i conflictes ètnics i religiosos, situacions de fam i misèria i, per damunt de tot, governants mediocres. Però, a més, hi ha un tema que ens afecta de prop: fa poc més de vuitanta anys mig milió de republicans espanyols travessaren la frontera dels Pirineus fugint del franquisme i els van arraconar en abominables camps de refugiats al sud de França, com si foren escòria humana. Caldria exercitar la funció, com va dir Emmanuel Lévinas, de posar-nos en lloc de l'altre.
Davant d'este panorama, i amb les eleccions generals, hi ha alguns partits polítics que han fixat l'atenció, com és el cas de Vox, en l'enemic que ve de fora i reclamen, a l'estil de Donald Trump, construir murs a Ceuta i Melilla. Però, a més, posen en evidència les ajudes que reben els migrants que resideixen a Espanya, els del sud, clar, els més pobres, i de diferent condició cultural. Persones que arriben fugint de les guerres o la repressió, la fam o la misèria, tant se val, com els espanyols de 1939 que travessaren la frontera francesa.
Ara bé, això sí, Vox demana una rebaixa de 15 punts de la pressió fiscal per a les rendes altes. A qui volen enganyar amb estes propostes? Si determinats polítics, en lloc de gaudir de privilegis, càrrecs i sous d'executius, dormiren de tant en tant al carrer i experimentaren en carn pròpia la situació de cadascuna de les famílies i les persones que arriben a Espanya per a millorar les condicions de vida, qui sap si serien més comprensius amb els migrants. Ens estalviaríem molta intolerància i bones dosis de fanatisme, intolerància i demagògia. Dormir al carrer hauria de ser un exercici obligatori per a millorar la salut política.
