A principis dels seixanta a la ciutat de València, en plena dictadura, hi havia alguns espais d'encontre i llibertat, així, el cine fòrum que existia al local que és ara l'Església de San Joan del Hospital, Casa Pedro, lloc de tertúlies literàries, i poc més. Alguns domicilis,però, també acollien trobades de gent inquieta i antifranquista. Ara, al veure a la mostra «Elles» al Museu de Vilafamés, unes obres de la pintora Jacinta Gil Rocales, he recordat com la vaig conèixer. Jacinta va viure moments difícils, des de jove va estar feminista i comunista, formant part del «Grup Z» allà pels cinquanta, i, poc després del «Grup Parpalló», i, als dos col·lectius artístics va estar l'única Dona pintora.

El cas és que no se com un dia ens invitaren a una tertúlia a casa de Jacinta, la vivenda estava al Carrer Gorgos, al costat de la de dos històric del exili interior, José Bueno, professor, i Albert Garcia Esteve, advocat. Allà apareguem l'Eliseu Climent, Quico Mira, un servidor i algun més que no recorde, trobant-nos amb una colla de gent gran, molt major per nosaltres. Allí hi havia a més a més de l'anfitriona, que era una dona molt interessant, l'Albert i Judit, la seua parella, altre pintor Ricardo Zamorano, José Bueno, i alguns més de la colla, antics membres de la FUE. Després de la nostra arribada encara vingué gent més jove, es tractava del fill d'Albert i dos companys que estaven formant un grup musical, segons recorde amb el nom de «Les mans».

En aquell pis es parlava de tot, de política, sexe, art...Nosaltres no eixíem de la perplexitat, la qual va anar derivant en entusiasme. Hi havia llibertat, es deien les coses sense cap prejudici, dos generacions, la nostra i la de la gent major, intercanviant opinions i vivències. Quan ja era avanzada la nit se'n anàrem, així, aquells joves de facultat que érem havíem entrat a l'ambient esguerros de la ciutat.

Jacinta ja té un carrer al Cap i Casal, Albert Garcia Esteve també ha estat objecte de reconeixement institucional, òbviament, després de molts anys de silenci i oblit. Estem recuperant la memòria, una assignatura pendent, i que ara, de la mà de la gent i de les institucions, majoritàriament governades per l'esquerra plural, està anant endavant. Gaudim, doncs, de llibertat, una llibertat que es va guanyar resistint, i que cal recordar. No fa gaire es pretenia que la divisió entre dreta i esquerra no tenia raó de ser, la realitat es tossuda, es la mateixa dreta la que es veu obligada a reconèixer que hi ha esquerra, i per tant no té mes remei que mostrar-se com dreta i reacció. No oblidem,doncs , el passat.