Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La casa de les aranyes

Em vaig acostar a València, al Teatre Principal, per veure La casa de les aranyes. No m'interessava només veure amb quina delicadesa el dramaturg valencià, Paco Zarzoso, plantejava els temes de la desolació d'unes famílies distanciades, les cicatrius que deixen els records, la frustració dels desnonaments, els conflictes de les relacions personals... Volia saber com sonava la interpretació d'un text eixit d'un encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya i de l'Institut Valencià de Cultura. Alerta! Es tractava de l'estrena, a València, de la primera producció conjunta de les dues institucions responsables dels teatres catalans i valencians ¿Quants anys han hagut de passar perquè una cosa tan «normal» i «lògica» es poguera realitzar? Va ser tota una experiència veure compartir l'escenari a actors i actrius catalanes i valencianes parlant cadascuna amb el seu dialecte sense que a penes es notaren les diferències. I em va sorprendre que advertira més la diferència dialectal entre construccions com «ma casa» —valenciana amb el pronom àton— i «casa meua» —catalana en la forma tònica del pronom— que no en la flexió verbal o en la fonètica.

Hi vaig anar, sobretot, perquè volia experimentar en el teatre el mateix que, no fa massa temps, vaig viure sense eixir de casa en una plataforma de televisió de pagament. Es tractava de «Treufoc», una sèrie de lladres i serenos mallorquina que és igual de bona —o de dolenta— que qualsevol sèrie americana famosa... És una cosa de no dir veure com la guàrdia civil i la policia nacional resolen els casos d'assassinats passejant-se pels carrers de Mallorca —i no pels de Manhattan— i parlant un mallorquí deliciós amb «normalitat» i «naturalitat».

L'estrena de l'espectacle teatral coincideix amb l'estrena de la sèrie «La fossa» que podem veure, a través d'À punt i TV3, que també compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana. I ja no és un fenòmen nou que, en el món audiovisual, s'hagen posat d'acord productores privades del nord i del sud amb l'ajuda dels seus governs autonòmics. Pel·lícules com La innocència són un exemple molt clar d'aquesta col·laboració. Esperem que aquella famosa declaració de Palma, del 20 de febrer de 2017, que signaren els tres consellers de cultura de l'estat espanyol del nostre domini lingüístic, tinga molts més fruits. Una declaració amb unes intencions necessàries per als tres territoris, com ara, aprofundir en les relacions per enfortir els lligams històrics i culturals, col·laborar en el benefici comú, crear un teixit cultural sòlid, consolidar un mercat per garantir la viabilitat dels projectes dels creadors i de les indústries culturals...

Compartir el artículo

stats