Aquesta setmana vaig veure un programa que presenta Andreu Buenafuente que em va fer reflexionar. No tant pel contingut del programa en si mateix, com per observar com cada persona pot manejar el seu propi sentit del ridícul. I d’aquest sentit, crec que en tenim totes les persones.
L’ofici de còmica o còmic com ho és Buenafuente i la seua companya, la gran Silvia Abril, és difícil en si, perquè s’han de despullar d’aquest sentit per tal d’interpretar eixos esquets de vegades grollers i grotescos a qui han de donar vida. Però quan tornen a la seua vida normal, vull imaginar que, com totes les persones, recuperen aquest sentit per a afrontar la seua normalitat i la criança de la seua filla. Són grans professionals. Com tants altres que hi ha a tot el panorama humorístic.
El problema del sentit del ridícul, és quan no se sap que s’ha perdut fa temps i es continua interpretant un paper, convertint-se en un personatge ridícul en si mateix.
Amb la fallida i vergonyant moció de censura d’aquesta setmana hi ha hagut portaveus que han estat coherents, lúcids i plens de raó, com per exemple el portaveu del PNV, Aitor Esteban, que en menys d’un minut es va despatxar ben a gust. Un exemple d’oratòria clara, concreta i concisa.
D’ell haurien d’aprendre els que van presentar la moció de censura que es van tirar entre el portaveu i el candidat més de tres hores de mentides, insults, odi a l’adversari polític i reivindicant el franquisme sense complexos. I tot això per a no guanyar ni un sol vot.
Una altra diputada que tampoc té sentit del ridícul ni de cap coherència, és la marquesa Cayetana Álvarez de Toledo, que d’ençà que la van cessar com a portaveu el passat agost no troba el seu lloc ni havent-se convertit en ‘youtuber’. Va votar en contra de la moció de censura però després va criticar durament al president del seu partit. Tot un exercici d’incoherència i de falta de lleialtat absoluta.
Un altre que, sense perdre les bones formes, va estar brillant al seu discurs, va ser Gabriel Rufián, qui va desgranar a qui representa el partit ultradretà quan vota ‘no’ a mesures que beneficien a la classe treballadora al seu conjunt, quan nega les violències masclistes, quan predica homofòbia o xenofòbia mentint sense problema, cada vegada que obrin la boca. Rufián utilitza frases curtes però carregades de veritat i de raó. I això en llenguatge polític s’agraeix molt. Igual que va fer Esteban, però amb més arguments.
Pablo Casado, amb el seu «hasta aquí hemos llegado», no va fer més que escenificar que vol allunyar-se de la ultradreta i mostrar-se com a una dreta més moderada i amb opció a governar. Però al mateix temps no actua amb coherència trencant els pactes amb els ultradretans allà on governen. Una sola frase, no fa un estil polític ni dona credibilitat. Si no va acompanyada d’actes contundents. I per tant, no fa bona la dita aquella de «obras son amores y no buenas razones». Des del meu punt de vista, intervenció ridícula, si no va acompanyada de la ruptura definitiva del blanqueig de la ultradreta.
Com veiem, el sentit del ridícul cadascú el té on el pot o el vol tindre, o en cap lloc. Però alguna gent s’ho hauria de fer mirar si aspiren a governar, perquè les incoherències i les mentides tenen les potetes molt curtes i al final ixen i ens mostren lo ridícules que poden aplegar a ser algunes persones. I tot per un minut de glòria o per un titular mediàtic.
