Com cada any, el 18 de novembre, l’efemèride de la gran manifestació que es va produir a València per a exigir un nou finançament per al País Valencià, cal fer una miqueta de balanç de la situació. No, no tenim nou sistema de finançament i les valencianes i els valencians seguim sent els més perjudicats de l’Estat. Seguim sent pobres i seguim pagant com a rics. I mentre el sistema no es canvia tampoc hi ha, de moment, una compensació clara per a pal·liar l’emergència financera que patim la Generalitat.

A nivell polític tampoc hi ha massa canvis. Compromís i Joan Baldoví continuem sols a Madrid reclamant allò que és un consens a València. Els diputats i diputades de partits estatals escollits a Castelló, València i Alacant es deixen l’agenda valenciana al seient de l’AVE. Palmadetes a l’esquena a València i amnèsia a Madrid. Passen els anys i poca cosa canvia. Almenys, ara, Compromís negocia de tu a tu els Pressupostos Generals de l’Estat i els interessos de valencians i valencianes hauran d’estar als comptes. Però la reforma del sistema continua ajornant-se perquè l’autoanomenat «govern més progressista de la història» de PSOE i Unidas Podemos ha decidit ser de dretes en aquest tema.

Perquè no reformar el finançament és de dretes. L’explicació és clara: els sectors més interessats perquè les valencianes i valencians siguem tractats amb justícia som la majoria treballadora del País Valencià. El finançament és un problema de classe social. Perquè la insuficiència financera ofega la Generalitat i per tant afecta en primer lloc el sistema sanitari, l’educació, els serveis socials i l’habitatge, entre d’altres. Per sort, el Botànic demostra any rere any que la seua prioritat social està clara, més encara en temps de pandèmia, però a ningú se li escapa que l’esforç per a tindre uns serveis públics de qualitat per a la majoria obtindria millors resultats amb un finançament digne.

A la minoria privilegiada, la que porta els fills a escoles privades de falda i corbata i té renda familiar de sobra per comprar-se un xalet al Vedat de Torrent, li té exactament igual un nou sistema de finançament. De fet, no necessita de cap política a favor de l’equitat, perquè el bressol li ha donat totes les possibilitats i li ha obert totes les portes.

En canvi, la majoria treballadora sí que necessitem de polítiques públiques valentes per a millorar els nostres drets individuals i col·lectius. Necessitem d’una bona educació i sanitat públiques, polítiques d’habitatge decidides i serveis socials per a protegir als més vulnerables. Necessitem de serveis públics ben finançats perquè són la millor garantia d’equitat, una xarxa comunitària que sapiguem que no va a fallar.

Per això, ara més que mai, cal exigir-li al PSOE i Unidas Podemos que es posen les piles definitivament i atenguen les necessitats de la majoria treballadora valenciana amb un sistema de finançament que ens permeta tindre els millors serveis públics. Qualsevol altra cosa s’acostaria a una traïció de classe.