No sé si hi haurà suficient com per emplenar el llit d’un riu, però jo crec que la tinta vessada comentant el discurs del rei sí és suficient com per a discórrer per una séquia durant una llarga estona. No és el meu cas. D’entrada, i per tal de posar-me en matèria, vaig estar atent al discurs de H. M. Elisabet II. Visualment impecable: la banda real a cavall interpretant el God Save the Queen i sobre la Torre, l’ensenya reial. Tot seguit la reina iniciava el seu discurs. Assenyalava el paral·lelisme entre la tomba del soldat desconegut a l’abadia de Westminster i els sanitaris morts en la lluita contra la pandèmia era magistral, com també ho va ser, de magistral, l’al·lusió bíblica del bon samarità aplicada als herois anònims solidaris amb les víctimes del coronavirus. Mentre la reina parlava imatges de solidaritat en acció se succeïen en el fons de la pantalla. Realment, un discurs impecable, tant en el format televisiu com en el fons. Total cinc minuts ben aprofitats.
Després vaig visionar el discurs del successor del Campetxano I. Vaig emular el personatge Colin Smith, protagonista de la novel·la i, posteriorment film, The loneliness of the long distance runner: en un moment determinat el jove rebel condemnat en un reformatori per robar en una panaderia, lleva la veu a la televisió i el polític que en eixe moment donava un discurs queda, literalment, com un pallasso. Així que jo vaig vore el discurs, sí, però no el vaig escoltar. Ignore qui va ser el director de la gravació; però no sé on li van donar el títol. Estic vacunat envers els discursos reals des que, en una novel·la de Javier Marías, on el narrador acudix a una cita règia; se supose que el titular està despatxant assumptes d’estat però el que escolta és el soroll inequívoc d’uns futbolins. Al remat el titular el que volia era un canvi en el to dels discursos que resultaven massa soporífers. Sembla que encara estan en això: dotze minuts d’una buidor immensa.
I és que el llegat històric que, només en l’edat contemporània, té l’actual monarca és de tot menys bonic. Ferran VII, després de trair Espanya, va desfer-se’n de la corona a canvi d’una pensió anual astronòmica per a l’època i un estatge de faula en el castell de Valençay mentre el seus compatriotes es dessagnaven durant la Guerra de la Independència; no estaria tan mal quan li va demanar a Napoleó que l’adoptara, que volia ser el seu fill. Millor correguem ara un teló sobre la vida personal, tan summament depravada, per dir alguna cosa, d’este monarca. Després de mort, la seua viuda es guanyaria l’enemistat del poble degut a la diferència entre les virtuts públiques i els costums privats: el seu amant era un oficial de la Guàrdia de Corps i, posteriorment espòs morganàtic; en total, Agustín Fernando Muñoz li feu a l’antiga viuda María Cristina huit fills.
La vida sexual d’Isabel II la reflectiren els germans Bécquer. Valeriano va ser qui pintà les escenes pornogràfiques de la reina amb la seua camarilla i Gustavo Adolfo, poeta tan exquisit ell, va posar la lletra a les diverses vinyetes. En juliol de 2007 el jutge Juan del Olmo va ordenar el segrest d’una revista satírica per injúries a la Corona, ja que va jutjar com a pornogràfica la portada. Esta caricatura era apta per a tots els públics comparada amb qualsevol de les què els germans Bécquer portaren a l’estampa. En qualsevol cas, allò substancial va ser que Emilio Castelar va denunciar el gest d’aparent magnanimitat de la reina, qui havia renunciat a una part del patrimoni reial: el de menys valor. Castelar va adduir en un celebèrrim article que, en els països democràtics els reis viuen del pressupost de l’Estat, no de les riquesses que acaparen. Conclusió: l’expulsió de Castelar de la càtedra, la dimissió del rector de la Universitat, manifestacions estudiantils i el principi del fi del regnat d’Isabel.
La dinastia borbònica retornà amb Alfons XII. Com que va morir jove, el 1885, la seua figura ha estat idealitzada. És cert que va ser respectuós amb el joc polític, però també ho és que la seua vida personal, va distar molt de ser exemplar. Sobre este aspecte em remet a un article d’este periòdic, Levante-EMV, de 8 de gener de 2012: «La amante regia». Sara Ríos parla de l’intercanvi de nounats hagut en el Palau Reial d’El Pardo: la filla biològica de la reina Cristina d’Habsburg bescanviada pel fill de l’última amant del rei, Adela Alberich. Pel que fa a Alfons XIII, encara en maig de 2003 el jutge del Registre Civil de Madrid reconeixia l’últim fill bastard d’este monarca com a conseqüència de la demanada de Leandro Alfonso: el declarava fill del rei i, per tant, dret a portar el cognom Borbón.
Les coses però no tenien perquè haver seguit este rumb. Just ara fa 150 anys era assassinat el cap de govern, general Joan Prim. Este militar de Reus havia donat sobrades mostres no sols de valor, sinó de capacitat de lideratge i de coneixement militar per dirigir les batalles; de fet, als 26 anys ja havia guanyat dos llorejades de Sant Ferran. De retorn de la batalla de Tetuan va tindre una rebuda en la península com cap altre militar l’ha tinguda fins a la data de hui. De Cartagena a Madrid va ser, literalment, un passeig triomfal i el seu prestigi acumulat immens. Després del triomf de la Gloriosa, o revolució de setembre de 1868, Prim esdevingué cap de govern. Haguera pogut optar per la república com a forma d’estat. Coneixia, però, la realitat del país on, més de les tres quartes parts de la població era analfabeta i, en conseqüència, subjecta a l’obscurantisme. Va optar per la monarquia envers de la república com a forma d’estat, alhora que recollia tot el catàleg de llibertats en la constitució de 1869. Calia un rei i, després de barallar diverses opcions, es va optar per Amadeu de Savoia. El pretenent comptava amb una impecable trajectòria de respecte constitucional i, de fet, així ho va fer l’home. José Martínez Ruiz, Azorín, va escriure un article, «Los cruceros de la historia» on, efectivament, parlava de cruïlles en les que la història d’un poble pot decantar-se per un camí o un altre. No és esta l’ocasió d’abordar el determinisme històric, però sí és cert que, amb l’assassinat de Prim, el primer magnicidi de l’Espanya contemporània, Amadeu de Savoia quedava sense el seu principal suport polític i, de fet, fart, entre altres coses, de la mala educació de l’aristocràcia de la cort, acabà abdicant i anant-se’n. Després, la I República va fracassar, sobretot perquè va estar regentada per «polítics de càtedra», és a dir, polítics que anteposaren la raó ètica a la raó d’estat i, en els temps moderns sembla que això no funciona.
S’ha escrit molt sobre el magnicidi del general Joan Prim. El ben cert és que ell va ser el primer de tota una sèrie de presidents de govern assassinats a tirs de pistola. El projecte de Prim basat en una monarquia moderna, constitucional i democràtica, sense ell va fracassar; és cert. El que vingué després ja ho sabem. Ara cal, d’entrada, que l’actual monarca si vol que el règim de 1978 perdure, almenys veja els discursos de sa tia, la reina Elisabet II, prenga nota i obre en conseqüència.
