Molt comença a parlar-se ja dels fons europeus de recuperació, l’històric i massiu programa de la Unió Europea (s’ha comparat amb el Pla Marshall habilitat per a la reconstrucció de l’Europa devastada per la II Guerra Mundial), destinat a superar els efectes de la covid-19 en l’economia i la societat del nostre vell continent. Un programa que només per a Espanya contempla, entre ajudes i préstecs, la respectable xifra de 144.000 milions d’euros (per a fer-nos una idea, els Pressupostos de la Generalitat han superat per primera vegada els 25.000 milions en 2021).
A este programa (tècnicament, l’Instrument Europeu de Recuperació), se li ha donat la gràfica denominació de Next Generation Europe, i la missió d’afrontar els principals reptes econòmics (i socials) que té plantejats la nostra generació: la transició ecològica i la digitalització. Inclou un primer fons d’urgència, el REACT-EU (Ajuda a la recuperació per a la cohesió i els territoris d’Europa), que els Pressupostos Generals de l’Estat ha previst avançar a les comunitats autònomes. Recentment, el Ministeri d’Hisenda, en funció d’una sèrie de criteris referits a l’impacte econòmic i laboral de la pandèmia (aquells que a la presidenta de Madrid Isabel Díaz Ayuso no li agradaven, però que eren coherents amb la seua finalitat), li ha assignat 1.254 milions d’euros a la Generalitat.
Esta injecció extraordinària de recursos ha sigut l’element clau que ha permés que la Generalitat haja aprovat uns pressupostos expansius com són els de 2021. Els pressupostos que en el moment històric que vivim, les valencianes i els valencians, necessitem per lluitar contra l’impacte sanitari però també econòmic i social de la covid-19 (així com per a seguir reduint la bretxa amb la resta d’Espanya). Però els recursos del REACT-EU, més els que vinguen en els pròxims anys de la resta del Next Generation Europe, que han d’anar destinats a la tan llargament desitjada transformació del model econòmic valencià (i per extensió, social i medioambiental), no poden suposar un ajornamentper afrontar el nostre principal problema: el tracte injust que patim en el finançament autonòmic.
Ni este programa europeu ni tampoc les dificultats o les urgències de la mateixa pandèmia poden ser, en absolut, una excusa per demorar o un temps mort en el procés de donar una solució al greu problema del finançament. Perquè l’anomalia democràtica, econòmica i social que suposa que el País Valencià, sent una societat que encara es troba per baix de la mitjana de riquesa de l’Estat, aporte a la solidaritat territorial, no pot maquillar-se amb el Next Generation Europe. Estos fons, que són comunitaris, tenen un destí molt clar, de caràcter estratègic: la transformació de la nostra estructura econòmica. I no venen a compensar els dèficits que ens ocasiona la discriminació econòmica a la que el sistema de finançament autonòmic ens sotmet, que és de responsabilitat estatal.
Però tampoc la lluita contra la pandèmia, que és evident que és prioritària, pot deixar en un calaix la realitat sagnant del finançament injust. Perquè eixe tracte desigual no és menys greu en estos moments, sino tot el contrari, perquè precisament on més ‘forat’ provoca en els nostres comptes la manca de suficiència financera de la Generalitat (complir l’article 156 de la Constitució com li agrada recordar al conseller Vicent Soler) és en la sanitat. Podem dir que l’infrafinançament valencià és, principalment, infrafinançament sanitari. Igual que altres temes que no estan relacionats amb la covid-19 continuen en l’agenda política, la reforma del sistema de finançament autonòmic, caducat des de 2014, amb els seus treballs tècnics molt avançats i una voluntat política manifestada, també ha de seguir.
És per això que el programa europeu de recuperació ha de complementar-se amb la reforma urgent del sistema de finançament autonòmic i/o amb l’habilitació immediata de les mesures transitòries que s’han proposat, com el fons d’anivellament o qualsevol altra solució mentrestant no s’aprove al Congrés dels Diputats el nou sistema de finançament.
Estem a l’espera que es donen noves passes, ja no caben més pròrrogues, en compliment dels compromisos adquirits pel Govern d’Espanya. De manera que esta Next Generation Europe, ja ecològica i digital, vinga acompanyada d’una ‘Next Generation Valencia’, que tinga un tracte just. Perquè de la mateixa manera que no podem deixar-li pendent a la pròxima generació europea la transició ecològica i digital que nosaltres tenim capacitat de realitzar, tampoc podem assumir que la pròxima generació valenciana herete un problema que la nostra es troba en situació de solucionar.
