L’alerta ambiental ens persegueix cada dia. De la nit al matí. El clima s’ha tornat boig. Tots els organismes internacionals reconeixen la gravetat del problema. Això va de debò i de veres. El canvi climàtic l’hem d’aturar avui. Potser demà serà massa tard. El futur de les properes generacions està en perill. No es pot mirar cap a un altre costat. S’ha d’encarar de manera ràpida i eficient. Si s’haguera fet cas als moviments ecologistes –que porten anys i panys predicant en el desert de la insensibilitat de les elits polítiques i econòmiques– ara no ens trobaríem en aquest atzucac.

Les evidències sobre l’efecte hivernacle i el canvi climàtic són reconegudes per la comunitat científica mundial des dels anys 70. El Club de Roma ja va advertir, en sengles informes sobre ‘Els límits del creixement’ (1972) i ‘La humanitat en la cruïlla’ (1974), la catàstrofe que ens venia al damunt. Han passat 50 anys i els límits de la producció capitalista s’han superat de manera exponencial. I davant d’això, l’espècie humana encara no ha sigut capaç de mamprendre una drecera eficaç per a aturar l’amenaça climàtica. Els últims propòsits, d’infructuosa bona voluntat, els trobem emmarcats en el que s’anomena Agenda 2030.

L’Agenda 2030 porta un lustre pegant bacs per les administracions dels 193 estats de les Nacions Unides que l’aprovaren, sense reeixir. Les seues intencions es concreten en 17 objectius, tan ambiciosos com inversemblants. Prometen conduir-nos al paradís mundial. Assolir una mena de nirvana terrenal. Fer possible un jardí de l’Edèn. Uns propòsits que van des d’acabar amb la fam i la pobresa; garantir treball digne, sanitat, educació i benestar planetari; aconseguir la igualtat de gènere, la pau i la justícia mundial; gestionar ciutats inclusives, amb energies no contaminants, producció i consum responsables; impedir el canvi climàtic... I tota aquesta panacea universal, en l’horitzó de 2030, dins l’actual sistema capitalista. Quasi res porta el diari!

Però no tot el que llueix és or! I quan les promeses toquen terra i són contrastades amb els terminis marcats, la frustració esdevé monumental. De fet, en el primer informe sobre el compliment dels objectius adés mencionats, les mateixes Nacions Unides assenyalen que les desigualtats, la pobresa i la fam al món s’han incrementat. Més del 55 % del total mundial del jovent no arriba al nivell mínim de competència en lectura i matemàtiques. La discriminació de gènere i la violència contra dones i xiquetes continuen estant molt generalitzades. Que no s’ha avançat en drets humans, ni en accés a la justícia. La petjada ecològica mundial segueix augmentant. El canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat continua batent rècords...

I si mirem les dades a l’estat espanyol, la situació és desastrosa. Tant, que Ecologistes en Acció, Greenpeace, Intermón Oxfam i 50 organitzacions més han demandat el Govern davant el Tribunal Suprem, per inacció enfront el canvi climàtic. Una denúncia similar ha tingut el beneplàcit dels tribunals francesos recentment; un bany de realitat que obliga el govern Macron a prendre mesures. I senta un precedent jurídic en favor de les víctimes de la contaminació. Un reconeixement, in extremis, que podria iniciar una via d’esperança. Ja veurem si Pablo Iglesias –ministre de Drets Socials i Agenda 2030– sap com treure’s la patata calenta de l’escalfament global que té a les mans, perquè, hui per hui, l’Agenda 2030 és paper mullat. I com molt bé deu saber el vicepresident, per les seues proclames anticapitalistes, no fa gaires anys: la transició ecològica que cal urgentment haurà de qüestionar el sistema econòmic o no serà.