Si Montesquieu alçarà el cap, corroboraria el títol d’aquest article. I ens recordaria una de les seues conegudes sentències en relació a la teoria de la divisió de poders, que ve com anell al dit a la situació que patim a l’estat espanyol: “no hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis, i sota l’aixopluc de la justícia”.

El control de la cúpula del poder judicial espanyol sobre el poder executiu i el poder legislatiu resulta d’una evidència esfereïdora. El seu absolutisme funciona de manera aclaparadora sobre qualsevol que qüestione les bases del règim del 78 –hereves del franquisme– i la seua esbiaixada interpretació del marc legislatiu.

El regne d’Espanya és un dels millors exemples al món del que s’anomena confusió de poders. Els vasos comunicants basculen cap a un poder desmesurat dels tribunals, que se situen al centre de tot, omnipresents. Són capaços de controlar tots els actes realitzats pels governs, des de l’estatal, als autonòmics i locals. I d’interpretar les lleis de forma retrògrada contra decrets de caire social o polític (pobresa energètica, habitatge, salut, educació, dret a decidir...). Que té com a exemple transcendental la mutilació de l’Estatut de Catalunya, l’any 2010.

Així mateix, poden exculpar polítics corruptes (qui és M punto Rajoy?) o d’altres amb les mans brutes de sang (el F. González del GAL o l’Aznar del trio de les Açores), militars colpistes en actiu (que canten el cara el sol a les caseres) i en la reserva (ansiosos per matar 26 milions de persones díscoles), banquers i empresaris afins (E. Botín, J. Roig o F. Pérez) o la família irreal (l’irresponsable demèrit o la ignorant infanta Cristina)...

I no estalvien cap esforç quan es tracta de condemnar dirigents independentistes o perseguir la llibertat d’expressió amb les seues croades monàrquiques i beatífiques. O actuar de manera exemplaritzant contra persones, partits o institucions que es desvien dels principis d’un poder judicial, que té com a bandera indiscutible aquell trilema d’origen carlista que se’ns obligava a cantar a l’escola franquista: Por Dios, por la patria y el rey lucharon nuestros padres; por Dios, por la patria y el rey lucharemos nosotros también. La defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, de l’església i de la monarquia està produint molt de patiment i un descrèdit creixent davant les institucions europees i els organismes defensors dels drets humans.

I en aquestos dies de tramoies per a la renovació del caducat i podrit Consell General del Poder Judicial, el rebombori que s’hi està muntant no deixa de ser una sobreactuació més del PPSOE de torn, amb un secundari paper d’UP, com a excusa per a intentar blanquejar la falsa pluralitat del sistema; per a encobrir la politització de la justícia i la judicialització de la política.

Trien a qui trien, les coses no canviaran gaire. Perquè, tant el PSOE com el PP, per molt que interpreten un dur confrontament, en el fons, van de la maneta quan es tracta d’atenuar o d’anul·lar els contenciosos en què estan immersos, així com d’encobrir les pífies i disbauxes de la màfia borbònica, de permetre les propietats i es privilegis de l’església i d’agenollar-se davant aquella España, una, grande y libre que ens persegueix de manera abjecta i compulsiva. Caldrà picar molta pedra per a dissoldre aquesta dictadura judicial encoberta. Anem-nos-en fent a la idea i breguem per a què no siga un mal que molts anys perdure.