L’aquelarre elemental de les eleccions a la comunidad de Madrid, està passant ara mateix: mirat el xotis des del Mediterrani, no queda lluny de l’esperpent de Luces de bohemia, ni del sainet Tres forasters de Madrid, amb la participació, tu ja m’entens, del secundari so Toni Cantó.
En realitat, en l’espectacle matisat pel criminal episodi balístic contra la democràcia, programat per a despistar o no, s’hi ha pogut escoltar una verborrea de tiples tragicòmiques, la presidenta Isabel Natividad o la verdulera falangista Rocío, contra la metgessa Mónica; i els seus corresponents barbuts: el motorista Edmundo contra l’ofuscador Pablo; i entre tiples i barbes, Àngel, un viejo profesor.
Cal respondre a la pretensió banal d’un cop d’estat permanent comunicatiu, amb conseqüències pèssimes per als qui, com els valencians, tenim imposat l’hàbit històric d’«ofrenar noves glòries a Espanya», fornint a la Meseta els ports i les platges del Mediterrani, i un aire de calma i dignitat a canvi d’engordir Madrid com a paradís fiscal. Perquè, en realitat, Madrid, Madrid, Madrid, no el del sainet i el de les bambolines, no el monàrquic sinó el republicà que es refugià al País Valencià durant l’evocat i tràgic episodi de lluita per la libertad; no el vent de ponent funcionarial abatut sobre la comunidad valenciana sinó el Madrid ciutadà, local i universal, el que sol perdre les eleccions, també és glòria valenciana.
Agranant des de casa, ¿què fóra o serà Madrid sense la seua construcció valenciana contemporània? La de Sorolla i Azorín, i la dels científics i arquitectes exiliats de la guerra d’Espanya –Gaos, Renau, Royo, Martí, Prats... I abans i després, les arts de la família Rivelles, i el cine de Luis García Berlanga. I el periodisme de Ricard Blasco, o la família García Candau, juntament amb el cronista del cafè Gijón i apòstol del Mediterrani Manuel Vicent. Ah, hi ha vida després de l’excursió d’una cervesa -o una relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor, o un tinto tavernari abans del cocidito madrileño. Si es perd una madrilenya o un madrileny amb treball o sense treball, sempre podrà acabar la borratxera en un Madrid universal: al Prado –dirigit pel valencià Miguel Falomir-, o al Reina Sofía –dirigit pel valencià Manuel Borja Villel: allí es troba el Guernica, anterior al decebedor sainet que ha amenitzat un tragicòmic La vida sigue igual.
