El terme ‘generació viral’ al·ludeix a un doble significat: per una banda, l’impacte del coronavirus, esdevingut una mena de marca generacional; per altra banda, la transmissió veloç de les informacions i la intensificació de la digitalització, en la qual les noves generacions han estat pioneres. Des que ara fa un any, el juny de 2020, va finalitzar el confinament domiciliari iniciat amb l’estat d’alarma el març anterior, fins la cinquena onada en curs a principis de juliol de 2021, la joventut ha estat al centre dels debats sobre la pandèmia i les seves conseqüències socials. Especialment durant aquests darrers mesos les persones joves han estat víctimes de generalitzacions i culpabilitzacions abusives pel que fa a comportaments incívics en l’espai públic i en l’oci nocturn, generant problemes de comunicació intergeneracional. Certament, el jovent no va ser el grup d’edat més directament afectat pel coronavirus, però si que podria tenir greus afectacions per les seves conseqüències econòmiques, socials i psicològiques.

El director de la revista científica The Lancet va proposar el terme sindèmia com alternatiu al de pandèmia, per mostrar que no es tracta només d’una qüestió sanitària sinó que afecta totes les esferes de la societat. La sindèmia ha fet aflorar tres crisis que s’entrecreuen en el present i afecten de manera especialment intensa les noves generacions: la crisi econòmica que ve del passat; la crisi sanitària que es viu en el present; i la crisi climàtica que es projecta sobre el futur. La crisi econòmica fa referència a l’impacte del col·lapse financer internacional iniciat el 2008 en forma d’atur, precarietat laboral, temporalitat i minva de drets laborals: quan la societat es començava a recuperar la crisi, el coronavirus planteja l’amenaça d’una nova recessió, que intensifica els problemes estructurals del mercat laboral juvenil, marcat per la precarietat i l’obsolescència. La crisi sanitària fa referència a la dimensió global -pandèmia- i integral -sindèmia- del coronavirus, i a les desigualtats nord-sud, de classe, gènere i edat que ha visibilitat: no deixa de ser significatiu el fet que la joventut sigui el darrer grup d’edat en vacunar-se malgrat els evidents riscos de contagi i els discursos sovint adultocèntrics responsabilitzant-los dels rebrots. La crisi climàtica es relaciona directament amb la crisi sanitària i posa de manifest una bretxa generacional (doncs no abordar-la decididament en el present hipoteca el futur de les noves generacions).

Per tal de reflexionar sobre les maneres d’afrontar aquestes tres crisis, durant els darrers mesos la càtedra Re-Generation UPF, el Consell de la Joventut de Barcelona, el Servei Civil Internacional i el grup de Recerca sobre Joventut, Societat i Comunicació, varem organitzar un procés de debat amb un centenar de persones joves investigadores i activistes, batejat amb el nom de ‘Youthact! Joves en lluita per la justícia global’. Es varen seleccionar deu eixos, del canvi econòmic a la cultura com a motor de canvi, passant per l’emergència climàtica, els feminismes, la democràcia, els nous models educatius, la tecnologia, el territori i la mobilitat, els drets dels pobles, l’atiracisme i la decolonialitat. Durant vàries sessions es van debatre i proposar algunes idees i solucions, que es van presentar en públic en el que varem anomenar ‘Agora dels 100’, publicant els resultats a la revista Idees.

En el rerefons apareixien noves lògiques -noves epistemologies-, de les quals en podem destacar tres. En primer lloc, la lògica de les cures (posant al centre la cura de les persones, de les comunitats i del paisatge). En segon lloc, la lògica de la cocreació (fomentant models cooperatius en l’àmbit econòmic, democràtic i cultural). En tercer lloc, la lògica de la innovació (basada en la recerca de nous formats en l’àmbit educatiu, tecnològic i territorial). Un dels elements que va sorgir fou la idea de nou contracte, pacte, acord o perspectiva intergeneracional. Es parteix de la constatació d’una situació de manca de justícia intergeneracional, en relació a les dificultats de la gent jove per seguir estudiant, per accedir a una feina digna, a un habitatge independent, per poder emancipar-se, per assegurar el futur del planeta en el qual hauran de viure, per influir en les decisions polítiques, per fer sentir la seva veu més enllà dels estereotips amb els quals sovint se’ls representa (que gairebé sempre se centren en les seves maneres de divertir-se i no en altres aspectes estructurals de les seves vides). La justícia intergeneracional es veu com l’altra cara de la justícia climàtica o ambiental, de la justícia de gènere o interseccional, i de la justícia global o territorial. Cuidar el planeta, cuidar les societats i cuidar les persones es tradueix en cuidar-nos solidàriament entre les generacions.

Les crisis econòmica, sanitària i climàtica han accelerat la urgència de repensar els acords intergeneracionals, de revertir les desigualtats i els danys a la sostenibilitat, com a camí per crear vincles i un marc de convivència per aquells i aquelles que avui es veuen sense futur. Així doncs, veure la pandèmia com una sindèmia significa deixar de concebre la joventut com el problema i tenir-la en compte com a part de la solució. Com agents de present i no només com a utopia -o distòpia- de futur.